mi viaje al bloqueo

Montserrat Roig a Leningrad l'any 1980

Acabàvem de brindar amb una copa de vi de la casa al Celler del Jabugo. Havia quedat per anar a sopar amb el jugador i mestre d’escacs Jordi Herms després de la xerrada sobre Charles Bukowski que vaig fer a La Gralla. Ell també és lector del de Los Angeles i hi va assistir. Em va alegrar que vingués i que sortís de la llibreria amb un exemplar de Mujeres del nord-americà sota el braç. Vam comentar la portada de l’edició actual, un parell de palmeres de L.A. sobre un fons blau. Molt diferent a la que tenia jo a casa feia anys: el rostre dibuixat en colors d’una dona en ple clímax sexual. Serà cosa del corrent purità que hi ha actualment i els editors l'han volgut canviar. Falta atreviment. Va ser quan va arribar el pernil de gla amb el pa amb tomàquet que el Jordi em va comentar que tenia un exemplar rar d’un llibre de la Montserrat Roig. Ell sap de la meva admiració per l’escriptora catalana. “Te l’he de passar”, em va dir ple de convenciment. Devia ser l’any 1982 quan el jugador de Granollers va guanyar un campionat d’escacs organitzat per l’associació d’amics de la U.R.S.S. a Barcelona. Rient, em va emfatitzar les sigles U.R.S.S. “de quan encara eren la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques!”. A banda del trofeu, el premi contenia el llibre en qüestió: Mi viaje al bloqueo de la Montserrat Roig, el llibre original que l’escriptora de Barcelona va escriure per encàrrec de l’editorial moscovita Progreso perquè expliqués el setge de 900 dies que va patir la ciutat de Leningrad per part dels Nazis durant la Segona Guerra Mundial. Una joia editorial. Vull remarcar això de llibre original perquè en desconeixia la seva existència. 

Havia llegit un parell de cops L’Agulla daurada de la Roig, on tracta la cruenta guerra i setge a la ciutat russa en què van morir més de dos milions i mig de persones, entre soldats i civils. En aquest de L’Agulla daurada, escrit posteriorment, l’any 1985, l’autora fa com un making of i narra brillantment el seu viatge a Leningrad des que surt de Barcelona fins que torna, en una barreja de dietari i crònica, on ens porta al passat del bloqueig a través dels testimonis que va entrevistar al mateix Leningrad l’any 1980. Recordo haver plorat com una magdalena el primer cop que vaig llegir aquest llibre, farà uns set anys. M’havia d’aturar i seguir al dia següent perquè no podia amb tanta brutalitat. Mi viaje al bloqueo és el resultat primigeni de l’encàrrec de l’editorial soviètica en si, on l’escriptora fa un estudi històric a fons dels motius del setge: l’abans, el durant i el després. Una crònica exhaustiva amb noms, cognoms, dates oficials i detalls de la vida quotidiana dels ciutadans de Sant Petersburg que van més enllà del que ens pugui oferir un llibre d’història contemporània, perquè si per una cosa m’agrada aquesta escriptora és per la manera com fa que t’arribin les històries personals de gent anònima. Et toquen profundament. I com, des de les persones anònimes, entra en l’economia de la ciutat a través de les fàbriques on hi treballaven i que van ser bombardejades. Com entra a la cultura a través dels museus com l’Ermitage, convertit en hospital per poder assistir els milers de ferits durant la guerra. Com a través de les biblioteques molts s’hi refugiaven a estones per poder evadir-se d’aquell malson quotidià. Com dibuixa el present per on ella camina l’any 80 i com s’imagina el passat, amb unes descripcions que són pura narració poètica. D’entre les històries que més em van arribar llavors amb L’Agulla daurada i ara amb Mi viaje al bloqueo està la del campió d’escacs Piotr Arsenievtix Romanovski, qui mitjançant unes cartes que envia a una professora i amiga, relata el dia a dia del setge i la mort per fam i fred de les seves quatre filles que abans que morissin havia descrit estudioses i jovials. Kira de disset anys, Svetlana de quinze, Rogneda de catorze i Anna de cinc. El llibre de l’editorial Progreso el va escriure en castellà i conté il·lustracions i fotografies del setge i una que m’ha agradat molt trobar perquè mai abans l’havia vist: és la que encapçala aquesta entrada, la Montserrat Roig pels carrers de Leningrad durant el seu viatge a la ciutat el 1980, on s’hi va estar poc més d’un mes per entrevistar supervivents del bloqueig. Allà tenia 34 anys.

Hi va haver, és clar, casos d'individualisme ferotge, de lladres i especuladors que van treure una bona estella del bloqueig. I també gent embogida i desesperada que practicà el canibalisme. Quan desenterraren els morts durant la gran neteja de la primavera de 1942, alguns aparegueren mutilats. La historiografia oficial soviètica no recull aquests actes, però qui els pot jutjar? La fam crea l'anormalitat. Montserrat Roig, 1946-1991.