coses que m'acosten a l'escriptura

M’havia anat al llit, morta de son, a dormir. Però un estossec i mocs a les vies altes no m’han deixat conciliar el son. I què fa una quan no pot dormir? Doncs llevar-se a fer un got de llet calenta amb mel. Ja m’ha passat la tos, quin descans. I segueixo sense poder dormir, així que he agafat l’ordinador perquè pensava en allò que m’apropa a l’escriptura. La tos. I la del meu fill Gerard, pobret. Això de pobret és un afegit meu, vull dir que entra molt a dins de les meves expressions. Ahir vaig anar amb ell al pneumòleg, perquè té asma des de ben petit. No un asma severa però sí suficient com perquè s’hagi de subministrar el Symbicort a diari. Dia i nit, amb dosis extres en cas que es noti més ofec de l’habitual quan està refredat o juga a handbol. A l’abril hi tornarem i el doctor Bosch decidirà si segueix o no amb la medicació. El metge li va preguntar si se la prenia com calia o se’n descuidava algun dia. De seguida em vaig avançar per dir-li que era molt més disciplinat que un adult. “Mama, em deixes parlar a mi, si us plau?” I va seguir parlant el meu fill. Aviat farà disset anys i està fet un tiarro. A vegades, en escenes com aquesta m’adono que m’assemblo a la meva mare, quan ella m’acompanyava al metge i començava a enrotllar-se i jo li deia “Mama, no, ara no...” És com un déjà-vu. Vulguem o no, ens acabem assemblant als nostres pares. Coses com aquestes són les que m’acosten a l’escriptura.

la invitació de sitges (passatge memòries estiu 1998)

Durant l'estiu del 2018, després de la separació, em vaig dedicar a escriure unes memòries com a un exercici per a mi sense intenció literària. Vaig començar-les a l'any 1995 i vaig arribar fins al 2006. Hi ha unes cent-cinquanta pàgines escrites, passatges que són com àlbums fotogràfics en el record. Aquest fragment que publico avui pertany a l'estiu del 1998, ja fa vint-i-cinc anys, d'això. Es fa estrany, i t'adones que tot passa i que has viscut. I vas vivint encara. El temps menjant-se el temps.

Ens vam casar l’octubre del 1998 i en aquella època les invitacions de casament s’enviaven per correu postal o bé es donaven personalment si el convidat era una mica especial. Sabies que havies de donar-la en mà si era un parent que tenia molt en compte els formalismes i el protocol en celebracions com aquestes. Era el cas de la germana de la meva mare i del seu marit francès. Vàrem anar un dia de juliol a Sitges a portar la invitació de boda a la tieta Cèlia i el Jacques. La tieta feia molt poc que havia traspassat la perruqueria de la Bonanova que havia portat durant un munt d’anys. Feia res que s’havia jubilat. I el Jacques portava jubilat tota la vida, perquè, almenys que em constés a mi, no havia treballat mai. La seva sordera semblava impedir-li-ho i es passava les hores fent vaixells en miniatura que després posava a dins d’ampolles de vidre. La tieta el va conèixer per mitjà d'una seva clienta de la perruqueria, que li va dir que tenia un germà solter que valia molt la pena, és clar. Ella venia de tenir un desengany amorós després d’estar-se molts anys de promesa amb el senyor Marquès de Granollers, i com ell no volia casar-se, doncs al final se’n va atipar i el va engegar a fer punyetes. Al pis de la Bonanova havia vist fotografies de la tieta trencades per la meitat, i eren fotos on apareixia aquest nòvio seu, a qui va voler treure literalment de la seva vida. Molts anys després d’estar casada amb el francès, el senyor Marquès venia al frankfurt Roca com a client i encara li preguntava a ma mare per la tieta. Jo era una nena llavors, però el recordo un senyor elegant físicament i en les formes, molt educat, i tenia aspecte d’haver estat un home atractiu en la seva joventut. Hauria fet bona parella amb la tieta. Ella va parlar amb despit d’ell tota la vida, potser perquè en va estar sempre enamorada. Era un despit de dolor. La Cèlia no va tenir fills, segons em deien mes germanes perquè tenia por que també li sortissin sords com el seu marit. Tenia els seus nebots, els fills dels seu germà petit i la meva mare, que no érem fills seus però ens estimava moltíssim. El seu ullet dret era la meva germana Elisenda, que va morir d’un infart quan només tenia trenta anys. Allò va ser un drama per a tots. No sé com s’hauria desenvolupat la seva vida si hagués viscut. Ahir pensava que trenta anys després de la seva mort ja no recordo la seva veu, però sí el seu somriure, sempre reia, tot i que jo era molt jove i ella va marxar tan aviat de casa dels meus pares que no tinc gaires vivències compartides amb ella. A la tieta Cèlia jo li recordava molt a l’Elisenda. Tothom deia que érem les que més ens assemblàvem dels vuit germans, i al tiet Jacques li queia bé perquè parlava francès, jo, ell que era tan posat i que amb prou feines parlava castellà. Tenia molt poca relació amb tots nosaltres, principalment perquè era molt gelós, no sé si fruit de la seva sordera que li causava inseguretat, i la tieta sempre que venia a dinar els diumenges a casa dels meus pares venia sola o bé acompanyada del tiet Alejandro, el germà gran de la tieta i ma mare.

El pis on vivia a la Bonanova estava sobre la perruqueria, al barri de les Tres Torres, i va deixar el lloguer tan bon punt es va jubilar, així que va viure la resta de la seva vida fins que va morir a Sitges, en uns baixos preciosos del carrer de l’Aigua. La tieta tenia molta classe i molt de gust per a la decoració. Allà vàrem anar el meu promès i jo a portar-los la invitació, que era impresa en paper de carta en color os i les lletres marró clar. Un estil molt clàssic. Ens va preparar un arròs amb conill per dinar i una amanida, i recordo que el Jacques no parava d’omplir-nos les copes amb cava ben fresc. També no va parar de fer-nos fotografies amb la seva Canon, era molt bon fotògraf, especialment fent retrats, aquesta era l’altra afició que tenia el tiet francès, de Montpellier era. Després les va revelar i ens va obsequiar amb un reportatge molt maco d’aquella visita a Sitges. Jo duia posat un vestit que em va regalar el Manel en tons blau mar, i ell una camisa de cotó de color cru. Encara conservo aquell vestit. El Jacques va saber capturar l’instant dels dos enamorats abans de casar-se : somrèiem i ens miràvem còmplices. Però si no era llavors, quan?

La nota del tiet Jacques que acompanyava les fotografies
"Affectueux souvenir à tous deux", hi posava.

Caminant descalça sobre la catifa amb efecte envellit

No recordava aquest text que publico avui. El vaig escriure abans que em donessin el pis de LLinars, quan estava en tràmits de burocràcia bancària. És curiós perquè té aquell aire naïf de quan ets nen i vols que les coses que desitges s'acompleixin màgicament. Vaig tancar els ulls i així vaig veure el meu futur més immediat. Si no totes, moltes de les expectatives que hi vaig plasmar s'han acomplert.

Avui vernissaré la taula de centre per al nou pis i esperaré que el dilluns em solventin el tema de l’escriptura del pis modificada. Ha de sortir bé perquè realment allò no afecta al meu pis. M’he vist al balcó asseguda a la cadira plegable de l’Habitat prenent un cafè un dissabte al matí. I els testos amb els pensaments violetes i grocs que regaré dos cops per setmana. També sobre la barra de fusta a la cuina posant una copa de vi a alguna bona companyia amb música funky-soul de fons. I la llum irisada entrant pel teixit verd oliva de les cortines del menjador. Caminant descalça sobre la catifa amb efecte envellit, asseguda al sofà amb els meus fills mentre veiem una pel·lícula. He estirat les cames sobre el reposapeus del sofà chaiselongue i m’he posat a llegir seriosament i concentrada L’Orlando de la Virginia Woolf. He agafat el telèfon per trucar la meva mare i dir-li que estic molt contenta al pis nou, i per convidar-la a venir amb la meva germana gran, i anar a la xurre a fer un vermut després d’haver-lo vist. Els agradarà, espero. M’he vist obrint la persiana de la meva habitació al matí, amb els estels sobrevolant el Montnegre, perquè encara serà fosc. Abans havia posat els peus sobre la catifa suau, que em feia pessigolles a la seva planta. I estirant els llençols blancs després de ventilar l’habitació a les vuit. He vist els nens un dissabte estudiant als seus escriptoris i jo preparant el pastís de pastanaga que els vaig prometre quan vivia a Sant Antoni. He obert la porta del pàrquing a les set i quart del matí, sortint per anar a treballar a Freudenberg, vestida formal com ho feia abans de la pandèmia, amb mitges, l’olor de coco que canviaré per roses fresques, mocadors als coll i tan ben pentinada. M’he vist fent dinars amb les noies glamur a la terrassa de l’altell, mentre totes beuen i riuen i prenen el sol i em diuen “nena, que bé que estàs aquí. Pots posar-te en boles a prendre el sol sense que ningú et vegi”. I no despullada, però sí en bikini prenent el sol un diumenge de primavera, mentre descric la vida sobre aquest document, en aquest mateix ordinador. Sortint a buscar el pa i la coca per esmorzar en aquell forn com els d’abans que hi ha a l’avinguda Comas i Masferrer. Corrent pel parc alguna tarda de dissabte que no tingui res a fer, i mudant-me per anar a veure una obra al Palau de la Música. Agafant la bossa de la platja ben d’hora per anar fins a Vilassar un dia de primavera, quan no tingui els nens. M’hi plantaré en vint minuts. Anant a la biblioteca de LLinars per agafar algun llibre la tarda de divendres o un dissabte al matí. M’he vist tranquil·la i gaudint del nou pis, la nova llum, els nous silencis i les bones companyies.

                                                                     04 de setembre del 2021

defugir de clixés? una reflexió de matinada

Ara que busco editorial per a Després de l'última abraçada em fa gràcia trobar-ne algunes que al web hi posen “busquem llibres que ens permetin abordar els grans temes de la nostra societat”, o una “narrativa que defugi de clixés, que convidi a reflexionar sobre formes, conflictes, lluites de la nostra societat”.

Quins son els grans temes? Quan m’assec a escriure no estic pensant en res d’això, ni en defugir res, perquè fer-ho ja seria un clixé en si mateix. Escric la història que em surt explicar i prou. Concreto i punt. Sempre de dins cap enfora, mai a l’inrevés. Quan generalitzen tant per fer veure que diuen molt és que no saben ben bé què volen dir, em sembla. Quina mania en voler etiquetar-ho tot. I tots diuen que són editors.

Tanco la reflexió i faré un cafè, a veure si un altre dia ho veig millor.

un son profund, d'enric iborra

En la introducció a la seva poesia completa, la Marta Pessarrodona deia que havia après a llegir en anglès gràcies a la Virginia Woolf, de qui va ser una molt bona traductora al castellà. M'encanta la Virginia Woolf. L'Enric Iborra diu que ell va aprendre a llegir en anglès amb la Jane Austen perquè amb les seves novel·les va notar que no li era tan difícil. M'encanta la Jane Austen i, de fet, la vaig descobrir gràcies a ell amb Persuasió.

Avui acabo Un son profund sense poder fer una ressenya amb cara i ulls. He descobert la música de Philippe Rameau, i m'han vingut ganes de llegir Diderot. M'ha frapat la història de la Francesca de Rimini i el seu amant, descrits a l'Infern de Dante, tan reals com que van existir i els van assassinar. I he conegut un Ulisses que era més casolà que heroi. Volia tornar a casa! I com el seu viatge de retorn va servir d'inspiració a Carles Riba per a les seves Elegies de Bierville des de l'exili, o per a la penosa història del Primo Levi a Si això és un home, que relata el seu pas pel camp de concentració d'Auschwitz. M'ho he passat pipa amb la descripció dels contes de Maupassant, i em deixo, em deixo Sòfocles, Kafka, Flaubert, Cervantes, Shakespeare, Tolstoi i més. Per això deia al principi que no feia una ressenya amb cara i ulls. És un llibre que convida a llegir, a endinsar-te en tots aquests autors. El curs 2010-2011 Iborra impartia l'assignatura de literatura universal als seus alumnes de segon de batxillerat, i en un Son Profund fa un seguiment molt més aprofundit de les lectures que s'havien de fer a classe.  Aquestes notes ampliades van ser incialment publicades al seu bloc La serp blanca i la seva intenció era que servissin de suport als seus alumnes.  El que més sorprèn és com analitza les obres. Primer entra en el context del moviment cultural o moviments, perquè mai estan tan clarament marcats i normalment es juxtaposen. Busca el màxim d'angles possibles, a part de la lectura en si, a través de la visió d'altres crítics literaris de referència, com Lionel Trilling, Borges, Auerbach, entre d'altres, i també el seu pare, Josep Iborra. I com m'ha alegrat trobar un passatge en què escriu específicament sobre la importància del món dels somnis en l'obra de Josep Iborra, que també em va cridar l'atenció quan el vaig llegir en els seus diaris i al Breviari d'un bizantí. Els seus microrelats tenen molt del món oníric i també  un deix futurista. Introdueix aquesta nota quan parla sobre el surrealisme i abans d'entrar en Kafka, Proust, Joyce i Mann.

Llegir-lo és com entrar dins d'un multivers infinit. Lectures que porten a altres lectures. Lectures paral·leles per lluny que estiguin en l'espai i en el temps. Lectures de lectures que amplien la mirada d'un mateix perquè els seus lectors han tingut altres vivències. El text mai és el mateix. I segueix viu, tan viu malgrat l'autor faci temps que hagi mort. És com el Cosmos, en continu moviment, transformant-se. Aquesta és la sensació que et queda llegint l'Enric Iborra a Un son profund. Un crític excel·lent. Un lector immens.*

"Si pensem en la quantitat de llibres que val la pena llegir, la brevetat de la vida humana pren un caràcter certament angoixant". Enric Iborra, Un son profund.

*Un son profund, d'Enric Iborra, editat per Viena edicions va ser guardonat amb el Premi ciutat de Barcelona en la categoria d'assaig, ciències socials i humanitats l'any 2013.

una reflexió de divendres vespre

Darrerament llegeixo molt i sembla que fugi d'estudi en això d'escriure. Des de l'estiu que no m'ha sorgit cap poema. Relat relat també fa bastant. I no sé si és que se m'estan transformant les neurones i han agafat més gust per la lectura. Tot el gust, vaja. A veure si seré una escriptora a la inversa, ara que tinc més temps i espai per escriure, m'assec al sofà amb tota la concentració sobre algun llibre. No és allò de la por a la pàgina en blanc. No no no. No m'ha passat mai. És això, com si fugís d'estudi. En realitat no fa massa vaig escriure una història llarga i intensa, i allà està, al Drive. Ja l'he tret i tampoc tinc molt clar si la vull publicar o no. No l'he tornat a mirar ni de reüll. No tinc aquella ànsia del principi. No no. I això em tranquil·litza. Agafo el gust per les coses que faig. Obligat ja tinc la feina. Que em ve de gust llegir, llegeixo. Que em ve de gust exposar un llibre al meu canal de youtube, ho faig. Que em surt escriure reflexions al vol com aquesta, les escric. I ara me n'aniré a sopar, que els bessons ja han presentat el treball de recerca i això sí que ho hem de celebrar.

l'acte de la creació o llegint bukowski

Hi ha una cosa que m'entusiasma, i és l'acte de la creació. Un impuls. Un input i ho veus, com si et vingués a buscar. Porta dos dies rondant-me pel cap i és perquè la vaig escoltar mentre llegia. La sonata número 29 de Beethoven. No puc separar-la de Charles Bukowski. És la meva preferida i la vaig posar de fons en un vídeo que vaig fer llegint un fragment del seu darrer dietari en vida, The Captain is out to lunch and the sailors have taken over the ship. En aquell moment vaig triar la versió castellana per a la lectura. No puc parar d'escoltar la melodia. El text és un dels més macos que li he llegit mai. El traduiré al català per posar-li veu i li donaré un context que crec que mai he explicat a ningú, ni tan sols en el meu assaig Llegint Bukowski. Aquesta és la grandesa d'un autor, que et porti a llocs on ni tu sospitaves que arribaries.