la invitació de sitges (passatge memòries estiu 1998)

Durant l'estiu del 2018, després de la separació, em vaig dedicar a escriure unes memòries com a un exercici per a mi sense intenció literària. Vaig començar-les a l'any 1995 i vaig arribar fins al 2006. Hi ha unes cent-cinquanta pàgines escrites, passatges que són com àlbums fotogràfics en el record. Aquest fragment que publico avui pertany a l'estiu del 1998, ja fa vint-i-cinc anys, d'això. Es fa estrany, i t'adones que tot passa i que has viscut. I vas vivint encara. El temps menjant-se el temps.

Ens vam casar l’octubre del 1998 i en aquella època les invitacions de casament s’enviaven per correu postal o bé es donaven personalment si el convidat era una mica especial. Sabies que havies de donar-la en mà si era un parent que tenia molt en compte els formalismes i el protocol en celebracions com aquestes. Era el cas de la germana de la meva mare i del seu marit francès. Vàrem anar un dia de juliol a Sitges a portar la invitació de boda a la tieta Cèlia i el Jacques. La tieta feia molt poc que havia traspassat la perruqueria de la Bonanova que havia portat durant un munt d’anys. Feia res que s’havia jubilat. I el Jacques portava jubilat tota la vida, perquè, almenys que em constés a mi, no havia treballat mai. La seva sordera semblava impedir-li-ho i es passava les hores fent vaixells en miniatura que després posava a dins d’ampolles de vidre. La tieta el va conèixer per mitjà d'una seva clienta de la perruqueria, que li va dir que tenia un germà solter que valia molt la pena, és clar. Ella venia de tenir un desengany amorós després d’estar-se molts anys de promesa amb el senyor Marquès de Granollers, i com ell no volia casar-se, doncs al final se’n va atipar i el va engegar a fer punyetes. Al pis de la Bonanova havia vist fotografies de la tieta trencades per la meitat, i eren fotos on apareixia aquest nòvio seu, a qui va voler treure literalment de la seva vida. Molts anys després d’estar casada amb el francès, el senyor Marquès venia al frankfurt Roca com a client i encara li preguntava a ma mare per la tieta. Jo era una nena llavors, però el recordo un senyor elegant físicament i en les formes, molt educat, i tenia aspecte d’haver estat un home atractiu en la seva joventut. Hauria fet bona parella amb la tieta. Ella va parlar amb despit d’ell tota la vida, potser perquè en va estar sempre enamorada. Era un despit de dolor. La Cèlia no va tenir fills, segons em deien mes germanes perquè tenia por que també li sortissin sords com el seu marit. Tenia els seus nebots, els fills dels seu germà petit i la meva mare, que no érem fills seus però ens estimava moltíssim. El seu ullet dret era la meva germana Elisenda, que va morir d’un infart quan només tenia trenta anys. Allò va ser un drama per a tots. No sé com s’hauria desenvolupat la seva vida si hagués viscut. Ahir pensava que trenta anys després de la seva mort ja no recordo la seva veu, però sí el seu somriure, sempre reia, tot i que jo era molt jove i ella va marxar tan aviat de casa dels meus pares que no tinc gaires vivències compartides amb ella. A la tieta Cèlia jo li recordava molt a l’Elisenda. Tothom deia que érem les que més ens assemblàvem dels vuit germans, i al tiet Jacques li queia bé perquè parlava francès, jo, ell que era tan posat i que amb prou feines parlava castellà. Tenia molt poca relació amb tots nosaltres, principalment perquè era molt gelós, no sé si fruit de la seva sordera que li causava inseguretat, i la tieta sempre que venia a dinar els diumenges a casa dels meus pares venia sola o bé acompanyada del tiet Alejandro, el germà gran de la tieta i ma mare.

El pis on vivia a la Bonanova estava sobre la perruqueria, al barri de les Tres Torres, i va deixar el lloguer tan bon punt es va jubilar, així que va viure la resta de la seva vida fins que va morir a Sitges, en uns baixos preciosos del carrer de l’Aigua. La tieta tenia molta classe i molt de gust per a la decoració. Allà vàrem anar el meu promès i jo a portar-los la invitació, que era impresa en paper de carta en color os i les lletres marró clar. Un estil molt clàssic. Ens va preparar un arròs amb conill per dinar i una amanida, i recordo que el Jacques no parava d’omplir-nos les copes amb cava ben fresc. També no va parar de fer-nos fotografies amb la seva Canon, era molt bon fotògraf, especialment fent retrats, aquesta era l’altra afició que tenia el tiet francès, de Montpellier era. Després les va revelar i ens va obsequiar amb un reportatge molt maco d’aquella visita a Sitges. Jo duia posat un vestit que em va regalar el Manel en tons blau mar, i ell una camisa de cotó de color cru. Encara conservo aquell vestit. El Jacques va saber capturar l’instant dels dos enamorats abans de casar-se : somrèiem i ens miràvem còmplices. Però si no era llavors, quan?

La nota del tiet Jacques que acompanyava les fotografies
"Affectueux souvenir à tous deux", hi posava.