coses que m'acosten a l'escriptura

M’havia anat al llit, morta de son, a dormir. Però un estossec i mocs a les vies altes no m’han deixat conciliar el son. I què fa una quan no pot dormir? Doncs llevar-se a fer un got de llet calenta amb mel. Ja m’ha passat la tos, quin descans. I segueixo sense poder dormir, així que he agafat l’ordinador perquè pensava en allò que m’apropa a l’escriptura. La tos. I la del meu fill Gerard, pobret. Això de pobret és un afegit meu, vull dir que entra molt a dins de les meves expressions. Ahir vaig anar amb ell al pneumòleg, perquè té asma des de ben petit. No un asma severa però sí suficient com perquè s’hagi de subministrar el Symbicort a diari. Dia i nit, amb dosis extres en cas que es noti més ofec de l’habitual quan està refredat o juga a handbol. A l’abril hi tornarem i el doctor Bosch decidirà si segueix o no amb la medicació. El metge li va preguntar si se la prenia com calia o se’n descuidava algun dia. De seguida em vaig avançar per dir-li que era molt més disciplinat que un adult. “Mama, em deixes parlar a mi, si us plau?” I va seguir parlant el meu fill. Aviat farà disset anys i està fet un tiarro. A vegades, en escenes com aquesta m’adono que m’assemblo a la meva mare, quan ella m’acompanyava al metge i començava a enrotllar-se i jo li deia “Mama, no, ara no...” És com un déjà-vu. Vulguem o no, ens acabem assemblant als nostres pares. Coses com aquestes són les que m’acosten a l’escriptura.