Vist la de gent que hi ha a la ciutat, als súpers, a les terrasses del passeig, pels carrers a ple sol de migdia i pàrquings a rebentar de cotxes, és un luxe escoltar Chopin des del sofà de casa.
Els turistes fan cua a la porta de Chanel de Passeig de Gràcia. Que et facin esperar com un borrego per fotre't la clatellada després. El món al revés. Tot està estudiat. Estratègies de marca que francament no m'inspiren gens.
Chopin em relaxa moltíssim. Coneixia el seu nom però vaig començar a escoltar-lo fa més de deu anys. Tinc un poema escrit sobre el seu Nocturn nº9 que va dedicar a la Marie Pléyel, la dona del fabricant de pianos.
A Cinema Paradiso, un film del 1988, el pas del temps i l'evolució de la societat després de la Segona Guerra Mundial és un tema. I el poder de la imaginació tot i la manca de recursos i escassetat de la post-guerra encarnat amb el Salvatore, el nen petit que te'l menjaries de mono i espavilat que és. Ell s'enamora del cinema i aprén l'ofici d'operador de projecció gràcies a l'Alfredo, de qui es fa amic per sempre. A la pel·li es veuen coses que eren normals a l'època, com les garrotades que li fum la mare quan veu que s'ha gastat els diners de la compra per entrar al cine, o uns nanos adolescents fent-se una palla a la segona filera excitats en veure una escena d'amor. El cine era llavors la sala d'encontre entre veïns, amagatall de nous amants, marrecs, adults, analfabets, capellans o potentats. La gent es coneixia i feien broma, ploraven i reien. Una altra mena de luxe si tenim en compte que ara a les sales de cine no es coneix ningú i rarament algú s'atreveix a fer cap comentari en veu alta. S'ha perdut l'espontaneïtat.
No sé perquè me n'he anat cap aquí. Suposo que el sofà i el piano de Chopin m'hi han portat. La sensació que no hi ha minuts. I sempre la contemporaneïtat amb ell. La llum de la tarda entra al menjador atenuada, algú surt per la porta del pati i es tanca amb el seu so metàl·lic.
Hi ha una paraula italiana que m'agrada molt i he après escoltant una noia de la Puglia que és la "consapevolezza": la consciència. Doncs la literatura del Josep Iborra és la consapevolezza de la mateixa literatura. La consciència raonada sobre l'ànima dels autors. El pensament crític dels corrents socials, com per exemple el seu desacord amb l'espanyolisme ranci dels escriptors de la Generació del 98 o amb el pactisme i polítiques toves dels polítics catalans durant la Renaixença. Penso que hauria estat content si hagués viscut tot el corrent independentista del 2012 i posterior, ara apagat de nou.
M'encanta quan fa dissertacions sobre el temps, sobre l’anar amb calma a la vida perquè si anem apressats no anem enlloc. El piano, piano, com diu ell. És aquest Iborra el que dic que és un mestre de vida. A tots i totes les que ara practiquen ioga en retirs espirituals els diria que llegissin Josep Iborra. De fet, la seva obra és la clara mostra que va predicar amb l'exemple. Va llegir àmpliament i profundament; va pensar i va escriure tan lliurement com va voler. I amb una parsimònia de savi, gaudint intensament el que plasmava en el paper sense importar-li si es publicava o no. Era un escriptor escriptor. I un filòsof. Me l'imagino les tardes al seu estudi llegint, subratllant, deixant reposar la lectura, sortint de la saleta per trobar-se amb la Joana, airejar els pensaments i tornar-hi al cap d'una estona per filosofar en soledat i escriure els seus assajos.
"Si no pots acabar una cosa, arriba fins on puguis". Com no ha de ser un guia? Portava el gen de mestre a la sang. Si va exercir de professor els seus alumnes devien ser uns privilegiats. Més aviat deixebles, com diu ell en algun passatge dels seus Quaderns 1980-2000.
En un moment en què citava Mendelssohn, em vaig posar a escoltar-lo. Una meravella. I sí que és clara i joiosa la seva música.
És sobrecollidor, overwhelming, en diuen els anglesos. No sé jo si hi ha gaires escriptors com ell al món. Una cosa fora de sèrie.
Llegir Iborra és trobar-me a mi mateixa. Emocionar-me quan diu "Naufragi d'una llengua, naufragi de nosaltres mateixos", referint-se sense dir-ho, a la NOSTRA llengua, que és la part més important de la nostra identitat.
No pretenc fer-ne una ressenya, sinó el que queda en mi d'ell. Com a autor, penso, ho va donar tot. Tot com a lector, malgrat a ell li haguéssin calgut cent vides més per llegir tots els llibres que volia. Com a narrador, narrador de relats vull dir, va donar el que va considerar, però mai va deixar de banda les seves narracions tan enigmàtiques i amb aquella veu tan interior que el definia. Algú que no va voler sobresortir entre la intel·lectualitat, però què gran que era.
Sóc asseguda a la cuina de la casa dels meus pares un dissabte a la tarda. Jo podia tenir setze anys i el meu pare, que seu amb mi, cinquanta-nou. Som al 1991, el mur de Berlín fa poc que l'han enderrocat, últim rastre de la Segona Guerra Mundial i que encara recordo haver vist per la tele. L'alegria dels joves de l'est que podien per fi entrar sense perill a l'Alemanya Federal. Vaig viure el final de la Història que jo mateixa havia estudiat a les aules de l'Institut.
El meu pare encara treballava a la fàbrica de motocicletes Derbi com a operari i la meva mare feia poc que ja no regentava el Frankfurt Roca, que havia deixat en successió a les meves germanes grans, perquè el portessin, entre elles l'Elisenda. Poc es pensaven que un any després aquesta moriria massa jove. Un esvoranc a les seves vides.
A la taula de la cuina el meu pare deixa un lluç arrebossat i pa amb tomàquet que ha preparat per sopar. Pren un got de vi amb gasosa. Aquesta anècdota me la va contar tantes vegades que la vaig retenir en el meu cap com una fotografia en colors verds de bosc i gran cabal d'aigua d'un calorós estiu.
Ell era caporal de la mili a Lleida, que en aquella època durava dos anys. Té 20 anys i som al 1953. La Segona Guerra Mundial feia vuit anys que s'havia acabat i aquí hi havia un dictador que no m'explico com va arribar a ostentar tant de poder durant tants anys essent tan poc com era. A la mili li deien Mollet al meu pare, perquè vivia a Mollet del Vallès en una casa de pagès que ara no hi és perquè hi passa la C-17. Llavors al meu pare ja li agradava la música d'en Ray Conniff i se sabia tota la història dels Estats Units perquè llegia les historietes de l'Oest, especialment la del Jove Búfalo Bill.
Ell era un home gran. Amb 20 anys devia fer vora els 1'90 metres. Ulls blavosos, moreno i amb una retirada a l'actor Raymond Burr, el de Perry Mason. Va marxar cap a Lleida que ja s'havia promès amb la meva mare i s'escrivien aquelles cartes que s'escrivien en castellà perquè no sabien fer-ho en català. Una anomalia lingüística que jo no he viscut. "Con todo el cariño, el que mucho te quiere, Pedro Roca", li deia a ma mare.
El meu pare, Pere Roca, en una fotografia quan feia la mili a Lleida
A la mili era caporal, com he dit, i feia de cuiner. Un dia que tenien lliure van anar a banyar-se al Segre, tot i que ell, prudent, ja no les tenia totes. Hi anava amb un parell més. Es va treure la roba i va capbussar-se en un punt en què el riu no era tan profund però el corrent de l'aigua se'l va emportar. Va anar uns quants metres avall i amb l'aigua al coll pensant que era l'última. Veia que no podia sortir. Amb totes les seves forces va poder agafar-se a una roca que li va salvar la vida. Mai més va tornar a banyar-se en un riu. "A la natura se li ha de tenir respecte", deia. En aquella cuina de Montmeló, entre aquestes històries i el lluç arrebossat, moltes tardes sonava l'smooth jazz d'en Ray Conniff.
Ara el meu fill Gerard em recorda moltíssim a ell, perquè s'hi assembla un munt. Explico aquestes històries perquè no se m'esborrin i per recordar els meus avantpassats, si no no seríem ni un sospir en aquest planeta. És el més bonic d'escriure.
La Pepita ens va insistir molt perquè anéssim a visitar el pazo d‘Oca, del duc de Medinaceli. Li diuen el Versalles gallec! Es preciós! Ens deia tota entusiasmada. Amb poca cosa li bastava per ser feliç. Vam anar fins a l’Estrada, on estava el palauet, que quedava a una mitja hora en cotxe des de Santiago. El dia que hi vàrem anar jo portava un conjunt fet per la meva sogra amb cotó de Portugal del que utilitzaven per fer els bodys de bebè. El cotó era d’un color salmonat i el pantaló era ample amb molt de caient. A la blusa sense mànigues la meva sogra hi va estampar amb pintura una fulla marró sobre un fons blanc fent servir de plantilla una de plataner natural. Tenia inherent un talent artístic, perquè amb poca cosa et feia una peça de tot dur, el que li conferia frescor i elegància.
El Pazo d’Oca, amb els seus jardins antics i estanys plens d’ànecs i cignes, tenia un aire romàntic, tot envoltat de velles balustrades. Em va agradar més que Versalles, sense tanta pompa ni turistes. No vam trobar ningú als jardins, i això encara ens va agradar més perquè semblava que l'haguessin obert exclusivament per a nosaltres. En aquella època el Duc era a la presó per abús de menors, però deien que els seus fills hi anaven de tant en tant al palau gallec.
Des de la casa rural de Teo fins a la ria de Noia hi havia poc més de mitja hora en cotxe. Vàrem passar un dia de platja, a mig matí, quan encara no hi havia ningú. Allà la gent acostumava a anar a la platja durant la tarda perquè la marea era més baixa. A la ria de Noia les barques ja eren sobre la sorra molla i plena d’algues quan ens hi vam acostar. La platja semblava una postal del Carib sense palmeres i amb algun pi i arbustos i cales salvatges amb sorra blanca fins on arribava el mar blau marí. L’aigua era glaçada, tant que tallava la respiració en ple mes d’agost. I jo, que era d’aguantar bé la fredor del mar, em vaig fer només un bany sense que passés per damunt de la meva cintura. A més el mar era ple de peixos grans com de la mida d’un lluç, i a mi em feia por. Muixos, en deien els autòctons. La meva sogra es banyava feliç, anava rient i dient “Ui, què freda està, però qué bona!” I vinga a riure. Va estar-s’hi una mica més que jo, no gaire, el que certificava que aquella aigua era gairebé glaciar, perquè ella era de les que s’estava una hora a dins les aigües de la Costa Brava i de les que nedava fins a les boies, com la meva mare. Com de valentes que eren! Jo mai m’he atrevit, sempre m’ha fet por que pugui venir algun peix gran i em mossegui les cames.
Vàrem prendre el sol, que allà dóna d’esquenes al mar. Havies de posar-te mirant la guingueta i la vegetació que arribava fins a la platja. Va ser en aquesta mateixa guingueta on vàrem dinar un lluç acabat de pescar que havien portat els mateixos amos del restaurant a dins d’un cubell. Encara es movia. El van fer a la gallega, bullit amb patates i amanit amb una mica d’oli, sal i pebre dolç vermell. Mil pessetes ens va costar aquella delícia en aquella platja que semblava el paradís. Tinc una foto que em va fer el Manel on se’m veu de peu en top-less, acabada de sortir de l’aigua, moreníssima, que sembla de portada de l’Interviu. Cada estiu en tornar de les vacances portàvem les fotos a revelar i en fèiem un àlbum que etiquetàvem amb l’any i el lloc. El fotògraf, quan va veure aquella fotografia, li va preguntar al meu marit si era feta al Carib. No, no, és a Galícia, li va respondre, i va riure.*
Al Pazo d'Oca l'any amb el vestit pantaló que em va fer la meva sogra (any 2000)
*Fragment que forma part d'unes memòries inèdites escrites l'estiu del 2018
En aquest tercer bloc de la lectura dels Quaderns 1980-2000 del Josep Iborra m’he volgut focalitzar en els relats narratius que van des del 1986 fins a l’estiu del 1997.
El retrat del senyor Ranch s’inclou a dins d’una nota dietarística. Va ser un musicòleg força més gran que ell a qui va conèixer només de passada. El retrat -que és molt visual- ens dona la imatge d’un senyor apressat, despistat, i no li fa res dir-nos que els seus apunts sobre la Vilavella són “una mica descurats i circumstancials i d’una manera tan irregular, discontínua que no arriben a tenir cos”.
De tant en tant hi deixa anar alguna reflexió escatològica, no només en aquest llibre, n’he vist a anteriors dietaris seus. Entre notes intel·lectuals sobta trobar-te textos que parlin de les nostres defecacions. Ell directament en diu "merda", perquè és com surt del nostre cos. És la manera més terrenal d’acceptar què som: cervell pensant, però també un cos defecant. Où sont les merdes d’antan? És simplement genial, i no sóc fan dels textos escatològics (em passava el mateix amb Bukowski quan els treia a les seves novel·les -amb tota la distància biogràfica que els separa).
El ventet del migdia (p.194) és un retrat meravellós que fa del camp de secà a l’horta. “El ventet del migdia (...) és una altra versió de la mar, de les ones del mar. Només que ara el vent passa entre les fulles i no per l’aigua”. Quina pau que transmet tota la narració, sembla un quadre. I després un altre retrat del camp a la tardor, veus el canvi d’estació, molta pau, però un estat d’ànim més decaigut. Tanco els ulls i em fa tocar les estacions.
La vida cara a cara és una d’aquelles reflexions en què parla tan endins, en aquell tipus d'intimitat a què em refereixo que té Josep Iborra. Escrit en primera persona, trobem un Iborra cansat, desanimat, sense ganes d’escriure i que parla del pas irremeiable del temps, ara que ja no és jove (llavors té 57 anys) i parla ja d’encarar-se a la mort cada vegada més a prop. Narra des del cor, tot i que al mateix temps molt pensat. El seu pensament filosòfic dona un aire èlfic a les seves narracions.
Vicent Andrés Estellés
Quina meravella la nota dietarística de Josep Iborra en la seva visita a Vicent Andrés Estellés convalescent a l’hospital. Era l’1 de Juliol del 1989. Em recorda, i disculpeu que hi torni, la visita que va fer Charles Bukowski al John Fante quan estava molt molt fotut, sense cames, a l’hospital de Los Ángeles. Aquesta nota s’hauria d’haver publicat l’any Estellés, fa dos anys. Amb tant de rebombori institucional i poetes que es fan veure com una part més de l’espectacle literari-mediàtic. Tenim un document autentiquíssim, un retrat d’Estellés al llit, amb un braç inútil per una trombosi i un vell una mica verd, sí. En pijama descordat i desolat per la seva malaltia. El mite fet humà. Facin el favor de llegir-lo. Pàgina 261 dels seus Quaderns 1980-2000.
Farà dos-cents anys, una tardor del 1827, el Franz Schubert va escriure l'Impromtus D-899 (op.90). És una peça per a piano que l'hivern del 2018 vaig escoltar molt. M'ajudava a crear de matinada durant un moment en què no ho estava passant bé per motiu de la meva separació. Sorprenentment vaig acabar de fer la meva novel·la L'administrativa i un poemari que ara seria incapaç d'escriure.
Aquest Impromptus té la capacitat de generar la creació perquè les seves notes et separen totalment del dolor i et porten on tu vols que et portin: al passat, al futur, al gest més insignificant del present. Avui han passat gairebé vuit anys d'aquelles notes i aquell dolor, i en tornar-les a escoltar m'adono que sóc una altra. Unes altres parets, una pau que ni imaginava, amistats noves, nous idiomes i lectures que trio i m'han eixamplat el món. L'altre dia, en una festa d'aniversari d'una amiga, hi havia qui se sorprenia de la meva passió per la literatura treballant com treballo d'administrativa en una multinacional. AH! C'EST LA VIE. Sense ella mai podria escriure. Ni llegir, tampoc, perquè els sentiments que et provoca tant una cosa com l'altra venen donats pel contrast amb les teves pròpies experiències de vida.
Ara somric i sospiro.
Les notes de Franz Schubert m'han portat fins aquí. Tenia 29 anys quan les va compondre, només 31 quan va morir. Un geni.
Em sonava d'haver-lo vist per casa dels meus pares. Un dia de mesos enrere vaig anar a buscar-lo però la recerca va ser en va. L'altre dia ma germana gran, fent neteja, el va trobar al fons d'un armari i de seguida me'n va enviar la foto: "Mira què he trobat! No saps la il·lusió que m' ha fet". Per Sant Jordi me'l va portar. La meva germana Vanessa, que hi era, va dir assentint amb el cap: "era meu...". Ho va dir com si rememorés els temps en què llegia novel·les romàntiques i escoltava l'Eros Ramazzotti a l'habitació de la unifamiliar de Montmeló. També hi tenia els llibres del Norman Mailer amb la biografia de la Marilyn Monroe i l'habitació plena dels pòsters de l'actriu. Un Univers. Llavors jo no sabia qui era la Jane Austen. En obrir el llibre vaig trobar a l'interior -sorpresa- un bitllet de la Vanessa de Renfe de l'11 d'octubre del 1996 a les 18:10 de la tarda. Era divendres. Estava totalment nou. Va ser un viatge en el temps. Vaig rememorar l'època en què baixàvem plegades amb el tren de vagons dobles a Barcelona per anar al Zara del carrer Pelai o al Bocata que hi havia a la Plaça de Sant Jaume, 1a planta, a fer un entrepà de bacon amb formatge. Tinc un capítol sencer dedicat a aquests viatges amb ella en una novel·la meva. No recordo que em parlés de la Jane Austen, però sí el vestit de flors i cotó ajustat que li quedava com un guant. La mirada dels altres sobre la seva figura i la seva elegància per torejar-les amb naturalitat. I les seves riallades amb les meves sortides de to. Semblava que les esperés. Era -i encara és avui- la típica complicitat entre les dues germanes petites de vuit que érem. Diria que una cosa així com la que hi ha entre alguns personatges de l'autora anglesa. La màgia d'aquesta va ser deixar palesa aquesta complicitat, sentiment i sensibilitat entre els personatges de tota la seva obra.
Aquests anys són fortament filosòfics. Sempre hi ha filosofia en el pensament de Josep Iborra, la seva narrativa és impregnada de filosofia, la seva crítica literària i musical, tot i que penso que van més enllà de la crítica o la narrativa. ASSAJA. La qual cosa vol dir que pensa, i pensa sobre el paper. Hi dóna voltes i hi torna sobre una mateixa qüestió. El seu estil especialment en aquest llibre és fet a base de frases curtes i tallants, encadenades per punts i seguits. Com si estigués fent un esquema per a desenvolupar-lo més tard.
Penso que quan va començar a escriure aquestes notes tenia la meva edat, tres fills, ja havia estat director adjunt de l’Institut de Ciències de l’Educació a València i s’havia guanyat la vida donant classes com a catedràtic d’Institut.
Ens parla sobre l’avorriment en la societat llavors, en una societat en constant canvi i diu “el món modern provoca desitjos, genera més possibilitats”. No estem ara en un món on la tecnologia domina l’ésser humà? No s’ha creat una necessitat amb els mòbils que abans no hi era? Si ens avorrim com a éssers humans i cerquem robots per a entretenir-nos, per suplir les nostres mancances emotives, ja estem començant a deixar de ser humans.
Iborra és la llibertat perquè escriu sense urgències, sense constrenyiment. Amb amplitud de mires i un gran sentit crític. Sense por de fer preguntes, amb ganes d’aprofundir i si algú vol fer un elogi de la lentitud que faci el favor de llegir-lo, perquè la practica amb l’exemple. De tant en tant, molt de tant en tant, hi insereix algun micro relat, de tall surrealista, amb aquest fons de filosofia.
Viure raonablement entre les coses és el seu leitmotiv. No obsessionar-se en viure raonablement. Cadascú té la seva natura. La meva sovint ha estat la urgència, heretada dels pares. La literatura m’ha servit per calmar-me. “Ves a poc a poc i avançaràs” diu a la pàgina 64. La consistència m’ajuda a posar ordre a la meva vida, i anar a poc a poc però fer-ho diàriament, com córrer, l’estudi d’italià als matins, la lectura, fa que aquest piano piano em porti a saber més, sentir-me millor ara avui, i més d’aquí a tres anys.
Com saber si un personatge literari és bo? Si el treus de la novel·la i el veus creïble, amb consistència, com si te’l poguéssis trobar a la cantonada quan surts de casa, aquell és un personatge literàriament contundent. Penso en Anna Karènnina de Tólstoi o en Henry Chinaski de Bukowski. En poesia no hi ha personatges pròpiaments dits, el poeta és el personatge, però aquesta consistència penso que te la transmet el sentiment que s’hi exhala. De Castro, Martí i Pol.*
Josep Iborra a Navaixes, el seu lloc d'estiueig al 1982
Josep Iborra té 54-55 anys
Aquest període comença prenent un altre ritme, més àgil o “menys filosòfic”, em recorda més l’autor en el seu Breviari d’un bizantí.
La nota sobre VEURE el passat és colpidora, m’he quedat esglaiada. Veiem imatges de la 2a G.M. fa 80 anys. Diu: “Amb el temps serà com poder veure la invasió d’Àtila o Joana d’Arc a la foguera”. Heu pensat en vosaltres com a un tros d’història?
Fragments de conversa amb amics seus: Estellés, Fuster.
Escriu sobre el pas de la narració oral (rapsode) a l’escrita (escriptor) per ser llegida en soledat. I jo em pregunto: els textos que es comparteixen avui a les xarxes socials no fan també la funció social que feia el rapsode quan transmetia una història oralment? Ara també es comparteix amb un públic comú -virtual- tot i que dispers en el plànol físic.
Quina alegria! P.93 Em trobo amb un micro relat “la bestiola”, el llegeixo i comento al meu canal de literatura:
Quan dic que Josep Iborra dóna lliçons de vida, no vull dir que alliçoni, sinó que amb les seves reflexions ens fa més persones. Hi ha -entre d’altres- pensaments com aquest: “No pensar en els fantasmes (...) perseverar en el treball, no girar-nos”, i els fantasmes, les pors, desapareixeran. P.95
Com el seu fill Enric - o l’Enric com el seu pare- treu de relleu el crític nord-americà Lionel Trilling i la seva manera de comentar les novel·les com una manera d’entendre el món.
Mallarmé, Homer, la poesia.
Cadascú com a lector fa la seva pròpia biografia literària.
Torna a treure el tema de l’enfrontament entre el burgès i l’artista a finals del segle XIX. Qüestió que va comentar àmpliament en els Escrits sobre música d’un literat melòman, on posava d’exemple Els Bunderbrook del Thomas Mann.
Els relats de J.Iborra tenen un punt inquietant, fins i tot malèvol. N’escriu pocs però els que escriu són molt potents. Ja ho he comentat altres vegades, té una veu interior en primera persona que s’acosta a la ciència-ficció. Toca molt el sentiment d’estranyesa de l’ésser humà, la confrontació amb un passat que ja està tancat i mort (retrat de La casa, p.113). Pertorbador. Qué feliç que sóc quan em trobo amb un dels seus relats.
Reflexió sobre el llenguatge: “Els mots poden fer l’amor amb una llibertat que escapa qualsevol fórmula (…) Resulta fascinant la gran elasticitat semàntica del llenguatge”. No hi pensem però ens entenem, parlant. D’aquest “fer l’amor” i l’elasticitat del llenguatge sorgeixen noves formes d’expressió. Nous mots. Noves llengües, especialment en el llenguatge oral és on més es perceben aquestes modificacions a una velocitat de vertigen. D’aquí la importància de la llengua escrita, per poder fixar-la més temps (aquestes són conclusions meves personals). De la generació anterior (la dels meus pares) a la meva ja he pogut notar un salt en certs usos del llenguatge que s’han modificat, canviat o deixat d’emprar. Passa amb tots els idiomes, però amb els que reben més pressió d’una altra llengua invasora, encara més (p.e. el català).
2 d’octubre del 1984, Josep Iborra fa una conferència sobre Joan Fuster a la UAB, just el dia després que fan Doctor honoris causa a l’intel·lectual de Sueca.
Després J.I. va a Girona per fer una altra xerrada. Es lamenta de la manca de públic i la desorganització a l’Autònoma. Nota de dietari magnífica. Tot el recorregut que fa és molt planià. P.127.
Joan Fuster a la UAB el dia 1/10/84
Reflexió sobre el pas dels anys, la mort, i el consumisme excessiu.
Apunta en un pas que “una obra obra literària, una novel·la o una obra teatral, no és una imitació de la realitat, n’és un model. La realitat no preexisteix a la creació” P. 132 (Però si es tracta d’una novel·la autobiogràfica la realitat sí que ha de precedir l’obra, penso… just després amplia aquesta qüestió dient que l’art no reflecteix la vida, és la vida que es reflecteix en l’art, com una simbiosi). És una característica molt seva: torna a reincidir en un tema ampliant-ne l’enfoc. Traient noves conclusions.
Aquesta m’agrada molt: EL MAL LECTOR CONSUMEIX, EL BON LECTOR CONSTRUEIX.
(Tot el que comento aquí és àmpliament desenvolupat per J.I., aprofundint les reflexions, amb cites a autors i lectures).
Josep Pla i Joan Fuster
Pla, Proust, Dostoievski, Pavese, Sciascia, Tólstoi, Spinoza, Kant, Austen, Balzac, Aristòtil, D’Ors, Carner… La llista d’autors és inacabable.
Sobre el món caòtic en els 80’s, un món que ja diu que és superpoblat (qué pensaria ara que som 3.700 milions d’habitants més al planeta). Es pregunta si realment hi ha algú -alguns poders- que mogui els fils, decidint quin pla seguir. La seva conclusió és que no ho creu “El món és de negres, blanc, de rics, de pobres, catòlics i musulmans, de TV, satèl·lits, de telèfons i … Qui pot inventar aquest puzzle?”. Jo també ho penso així.
Al rebost sempre hi tinc ous, farina, sucre, oli, llevat i iogurts a la nevera. Per separat són un bàsic per a la cuina. Units en una tarda de dissabte sota l'escalfor del forn són un bizcotxo de iogurt. A vegades m'agafa l'ímpetu i decidida entro a casa i el faig. Calculo una mitja hora de cocció en què obro l'ordinador amb el mateix ímpetu i faig d'escriptora. Tinc les tecles desgastades per l'ús, veieu? Cada vegada que acabo una obra m'agafa una mena de tristor. Diu la Rosalía que els astres son innombres de tants que n'hi ha, el món un punt petit en l'Univers i el cel immens. Unes persones marxen o moren, ella mai va escapar a aquesta realitat.
Si hagués de definir aquestes tardes hi posaria natural per adjectiu. És l'estat de les coses i jo. La llum plom sobre les mans d'una data atemporal. Després de la mort? Després la Terra, els astres i el no-res.
