Hi ha una paraula italiana que m'agrada molt i he après escoltant una noia de la Puglia que és la "consapevolezza": la consciència. Doncs la literatura del Josep Iborra és la consapevolezza de la mateixa literatura. La consciència raonada sobre l'ànima dels autors. El pensament crític dels corrents socials, com per exemple el seu desacord amb l'espanyolisme ranci dels escriptors de la Generació del 98 o amb el pactisme i polítiques toves dels polítics catalans durant la Renaixença. Penso que hauria estat content si hagués viscut tot el corrent independentista del 2012 i posterior, ara apagat de nou.
M'encanta quan fa dissertacions sobre el temps, sobre l’anar amb calma a la vida perquè si anem apressats no anem enlloc. El piano, piano, com diu ell. És aquest Iborra el que dic que és un mestre de vida. A tots i totes les que ara practiquen ioga en retirs espirituals els diria que llegissin Josep Iborra. De fet, la seva obra és la clara mostra que va predicar amb l'exemple. Va llegir àmpliament i profundament; va pensar i va escriure tan lliurement com va voler. I amb una parsimònia de savi, gaudint intensament el que plasmava en el paper sense importar-li si es publicava o no. Era un escriptor escriptor. I un filòsof. Me l'imagino les tardes al seu estudi llegint, subratllant, deixant reposar la lectura, sortint de la saleta per trobar-se amb la Joana, airejar els pensaments i tornar-hi al cap d'una estona per filosofar en soledat i escriure els seus assajos.
"Si no pots acabar una cosa, arriba fins on puguis". Com no ha de ser un guia? Portava el gen de mestre a la sang. Si va exercir de professor els seus alumnes devien ser uns privilegiats. Més aviat deixebles, com diu ell en algun passatge dels seus Quaderns 1980-2000.
En un moment en què citava Mendelssohn, em vaig posar a escoltar-lo. Una meravella. I sí que és clara i joiosa la seva música.
És sobrecollidor, overwhelming, en diuen els anglesos. No sé jo si hi ha gaires escriptors com ell al món. Una cosa fora de sèrie.
Llegir Iborra és trobar-me a mi mateixa. Emocionar-me quan diu "Naufragi d'una llengua, naufragi de nosaltres mateixos", referint-se sense dir-ho, a la NOSTRA llengua, que és la part més important de la nostra identitat.
No pretenc fer-ne una ressenya, sinó el que queda en mi d'ell. Com a autor, penso, ho va donar tot. Tot com a lector, malgrat a ell li haguéssin calgut cent vides més per llegir tots els llibres que volia. Com a narrador, narrador de relats vull dir, va donar el que va considerar, però mai va deixar de banda les seves narracions tan enigmàtiques i amb aquella veu tan interior que el definia. Algú que no va voler sobresortir entre la intel·lectualitat, però què gran que era.
Com m'hauria agradat conèixer-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada