Vist la de gent que hi ha a la ciutat, als súpers, a les terrasses del passeig, pels carrers a ple sol de migdia i pàrquings a rebentar de cotxes, és un luxe escoltar Chopin des del sofà de casa.
Els turistes fan cua a la porta de Chanel de Passeig de Gràcia. Que et facin esperar com un borrego per fotre't la clatellada després. El món al revés. Tot està estudiat. Estratègies de marca que francament no m'inspiren gens.
Chopin em relaxa moltíssim. Coneixia el seu nom però vaig començar a escoltar-lo fa més de deu anys. Tinc un poema escrit sobre el seu Nocturn nº9 que va dedicar a la Marie Pléyel, la dona del fabricant de pianos.
A Cinema Paradiso, un film del 1988, el pas del temps i l'evolució de la societat després de la Segona Guerra Mundial és un tema. I el poder de la imaginació tot i la manca de recursos i escassetat de la post-guerra encarnat amb el Salvatore, el nen petit que te'l menjaries de mono i espavilat que és. Ell s'enamora del cinema i aprén l'ofici d'operador de projecció gràcies a l'Alfredo, de qui es fa amic per sempre. A la pel·li es veuen coses que eren normals a l'època, com les garrotades que li fum la mare quan veu que s'ha gastat els diners de la compra per entrar al cine, o uns nanos adolescents fent-se una palla a la segona filera excitats en veure una escena d'amor. El cine era llavors la sala d'encontre entre veïns, amagatall de nous amants, marrecs, adults, analfabets, capellans o potentats. La gent es coneixia i feien broma, ploraven i reien. Una altra mena de luxe si tenim en compte que ara a les sales de cine no es coneix ningú i rarament algú s'atreveix a fer cap comentari en veu alta. S'ha perdut l'espontaneïtat.
No sé perquè me n'he anat cap aquí. Suposo que el sofà i el piano de Chopin m'hi han portat. La sensació que no hi ha minuts. I sempre la contemporaneïtat amb ell. La llum de la tarda entra al menjador atenuada, algú surt per la porta del pati i es tanca amb el seu so metàl·lic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada