Ahir el meu fill Gerard em preguntava "mama, estàs escrivint algun llibre?", ell que sembla tancat en el seu món, a la seva habitació, escoltant els Guns & Roses, mirant vídeos del Jordi Wild té de tant en tant aquest interès per mi en les coses que faig, "Segueixes estudiant italià, mama?". És aquella part de mi que no els conto per la que s'interessa. Com ell té un pensament interior que és cap a ell i no ens conta mai. La veritat és que no. No n'estic escrivint cap. És com si el fet de seure a escriure hagués estat totalment aliè a mi. Una vegada, llegint l'autobiografia del Charles Darwin, aquest deia que amb l'edat li havien marxat del tot les ganes d'escoltar música mentre feia activitat científica, que era incapaç de fer les dues coses alhora. A mi ara m'està passant una mica mentre llegeixo poemes o qualsevol altra cosa. Prefereixo no tenir música posada. Ara, en canvi, escolto el Robert Schumann mentre teclejo aquest pensament.
Ara que he fet els 51 i estic amb una menopausa tranquil·la, sense alteracions hormonals ni calorades, no tinc cap ànsia d'escriure llibres. Això no és cap cursa. La vida que visc és tan normal que m'afalaga que sigui així.
Tinc una nova Toile de Jouy que he posat sobre les meves tauletes de nit. Una setmana enrere amb tanta pluja com va caure vaig passar neguit, era com si el cel caigués a plom damunt les nostres cases. Sembla que amb l'edat faig les coses més lentament, més dedicada, i és com si els minuts al rellotge passessin més ràpidament.
 |
| Toile de Jouy |
