els quaderns 1980-2000 de josep iborra (les meves notes de lectura)

Josep Iborra davant la seva casa natal (Benissa)

En aquest tercer bloc de la lectura dels Quaderns 1980-2000 del Josep Iborra m’he volgut focalitzar en els relats narratius que van des del 1986 fins a l’estiu del 1997.

El retrat del senyor Ranch s’inclou a dins d’una nota dietarística. Va ser un musicòleg força més gran que ell a qui va conèixer només de passada. El retrat -que és molt visual- ens dona la imatge d’un senyor apressat, despistat, i no li fa res dir-nos que els seus apunts sobre la Vilavella són “una mica descurats i circumstancials i d’una manera tan irregular, discontínua que no arriben a tenir cos”.

De tant en tant hi deixa anar alguna reflexió escatològica, no només en aquest llibre, n’he vist a anteriors dietaris seus. Entre notes intel·lectuals sobta trobar-te textos que parlin de les nostres defecacions. Ell directament en diu "merda", perquè és com surt del nostre cos. És la manera més terrenal d’acceptar què som: cervell pensant, però també un cos defecant. Où sont les merdes d’antan? És simplement genial, i no sóc fan dels textos escatològics (em passava el mateix amb Bukowski quan els treia a les seves novel·les -amb tota la distància biogràfica que els separa).

El ventet del migdia (p.194) és un retrat meravellós que fa del camp de secà a l’horta. “El ventet del migdia (...) és una altra versió de la mar, de les ones del mar. Només que ara el vent passa entre les fulles i no per l’aigua”. Quina pau que transmet tota la narració, sembla un quadre. I després un altre retrat del camp a la tardor, veus el canvi d’estació, molta pau, però un estat d’ànim més decaigut. Tanco els ulls i em fa tocar les estacions.

La vida cara a cara és una d’aquelles reflexions en què parla tan endins, en aquell tipus d'intimitat a què em refereixo que té Josep Iborra. Escrit en primera persona, trobem un Iborra cansat, desanimat, sense ganes d’escriure i que parla del pas irremeiable del temps, ara que ja no és jove (llavors té 57 anys) i parla ja d’encarar-se a la mort cada vegada més a prop. Narra des del cor, tot i que al mateix temps molt pensat. El seu pensament filosòfic dona un aire èlfic a les seves narracions.

Vicent Andrés Estellés

Quina meravella la nota dietarística de Josep Iborra en la seva visita a Vicent Andrés Estellés convalescent a l’hospital. Era l’1 de Juliol del 1989. Em recorda, i disculpeu que hi torni, la visita que va fer Charles Bukowski al John Fante quan estava molt molt fotut, sense cames, a l’hospital de Los Ángeles. Aquesta nota s’hauria d’haver publicat l’any Estellés, fa dos anys. Amb tant de rebombori institucional i poetes que es fan veure com una part més de l’espectacle literari-mediàtic. Tenim un document autentiquíssim, un retrat d’Estellés al llit, amb un braç inútil per una trombosi i un vell una mica verd, sí. En pijama descordat i desolat per la seva malaltia. El mite fet humà. Facin el favor de llegir-lo. Pàgina 261 dels seus Quaderns 1980-2000.