dilluns, 25 d’abril del 2022

el mar, un elogi de les vacances i la feina

Aquest any no m'ha quedat una altra opció, però sovint és una meravella agafar vacances quan tothom treballa. No tant a l'inrevès, especialment en el meu cas, perquè el món no s'atura al mateix temps que ens aturem al nostre país. Exportar s’ha d’exportar igualment, i cada vegada més. El cas és que avui estic al paradís: sol, vent, platja i Palomares, tot senceret per a mi. I el mar tan enrabiat que és impossible de ficar-s’hi, a no ser que et vulguis ofegar o siguis un inconscient. Això del mar em té fascinada, aquesta massa líquida, enorme i en moviment constant, que ens respecta un 30% de terra ferma perquè hi poguem viure els que no som peixos. Millor que no es rebel·li, ni es rebel·lin, perquè ho tindríem magre. Aquestes coses les penso quan porto una setmana desconnectada de la feina, el que es podria interpretar com un elogi de les vacances, que al mateix temps és un elogi de la feina com a manera de guanyar-nos el pa de cada dia. No hi ha un sense l'altre, i per molt que avui a les xarxes mostrem només la cara amable de la nostra quotidianeïtat, res té de dolent l'oficina grisa i l'enorme fàbrica que queda a sota dels meus peus mentre preparo documentacions per als clients d'Egipte, Marroc o Brasil, per citar-ne alguns. Sembla que ja entrem en la realitat post-pandèmica, i tot tot tot serà més palpable. Havia oblidat el color de la meva taula al despatx, i la forma de la clau que m'obre la porta del departament a les 8h. Tornen els fluorescents blancs i freds sobre el meu cap. I el director entrant com un rellotge suís a fer un cafè a les 9h per veure les nostres cares concentrades. Les vacances no es desitjarien igual sense saber-nos-les merescudes. Ni tindríem la percepció elàstica del temps i dels llocs, com si quedessin suspesos en l'aire esperant-nos perquè ens hi engronxem en ell, en ells.*




*Escrit sobre la sorra de la platja de Vilassar de mar a l'e-mail del mòbil el passat 22-04-22. 

dissabte, 16 d’abril del 2022

una reflexió sobre sant jordi

No sé per què, les teulades que tinc ara al davant de casa meva m’han recordat llavors. Bé, si. Exactament és perquè són d’argila cuita, amb molsa algunes i la forma mig enfonsada. Just les que tinc a l’edifici d’enfront són de pissarra, estranyament per la zona on soc, compto que deuen ser de principis dels vuitanta. A la planta baixa a peu de carrer hi tenen uns jardins amb un enorme magnoli, oliveres, pins, salzes i rosers salvatges als parterres de l’entrada crescuts ferms i imponents durant els darrers quaranta anys. En aquella època Sant Jordi era cosa gairebé mística, de llegendes que ens contaven a l’escola i consursos de dibuixos i poemes per als jocs florals de torn. Jo mai m’hi vaig presentar a cap. I els llibres, en tot cas, venien de la mà de les col·leccions que regalava la Caixa de Pensions (el Mont de Pietat, com sempre deia la meva mare). D’adolescent en vaig tenir una d’aquestes sencera del Salvador Espriu. És curiós com l’economia de masses ha calat fins i tot en una tradició tan arrelada fins a deformar-la. No hi ha espera al 23 d’abril. Si hi havia alguna cosa de romanticisme en aquest dia, ara s’ha esbiaixat. Caigués en dimarts, dijous o diumenge, aquell dia era exclusiu, inclús especial a l’oficina, quan el Sr. Camp, el nostre antic director, venia a mig matí farcit de roses que portava de la floristeria de la seva dona, una per a cadascuna de les administratives. Ara editorials i llibreries avancen paradetes amb desenes d'autors que signen els seus llibres corre-cuita, com si no hi hagués demà. Com autòmats. Com si això engolís el mateix Sant Jordi. Com si la seva obra no tingués valor, realment. Need a breath.

Amb les roses no passa tant. Encara hi ha qui la compra el mateix dia, tot i que ja se’n veuen als supermercats en forma de mini-rosers de tots els colors a 4,99 euros. ARTICLE RECOMANAT, hi posa en un rètol al costat de la caixa. A mi m’agraden les de vellut vermelles i de jardí, les que fan olor de rosa àcida i fresca. I si són robades el mateix 23 d’abril d’un jardí com aquests que hi ha a les cases que tinc al davant ara mateix, tan autèntiques, millor. No n'hi haurà una de més perfecta. Queden precioses en un gerro sobre la taula del menjador. En el fons soc una romàntica amb aparença de pragmàtica.


dijous, 7 d’abril del 2022

parèntesi

M'encanta veure el Yann Tiersen tocar el piano. Tant de bo les meves paraules arribessin com m'arriben a mi les seves notes. Faig un parèntesi en aquesta tarda que vull allargar. Només en els parèntesis profunds es viuen les bones històries. Hi penso darrerament.