una reflexió sobre sant jordi

No sé per què, les teulades que tinc ara al davant de casa meva m’han recordat llavors. Bé, si. Exactament és perquè són d’argila cuita, amb molsa algunes i la forma mig enfonsada. Just les que tinc a l’edifici d’enfront són de pissarra, estranyament per la zona on soc, compto que deuen ser de principis dels vuitanta. A la planta baixa a peu de carrer hi tenen uns jardins amb un enorme magnoli, oliveres, pins, salzes i rosers salvatges als parterres de l’entrada crescuts ferms i imponents durant els darrers quaranta anys. En aquella època Sant Jordi era cosa gairebé mística, de llegendes que ens contaven a l’escola i consursos de dibuixos i poemes per als jocs florals de torn. Jo mai m’hi vaig presentar a cap. I els llibres, en tot cas, venien de la mà de les col·leccions que regalava la Caixa de Pensions (el Mont de Pietat, com sempre deia la meva mare). D’adolescent en vaig tenir una d’aquestes sencera del Salvador Espriu. És curiós com l’economia de masses ha calat fins i tot en una tradició tan arrelada fins a deformar-la. No hi ha espera al 23 d’abril. Si hi havia alguna cosa de romanticisme en aquest dia, ara s’ha esbiaixat. Caigués en dimarts, dijous o diumenge, aquell dia era exclusiu, inclús especial a l’oficina, quan el Sr. Camp, el nostre antic director, venia a mig matí farcit de roses que portava de la floristeria de la seva dona, una per a cadascuna de les administratives. Ara editorials i llibreries avancen paradetes amb desenes d'autors que signen els seus llibres corre-cuita, com si no hi hagués demà. Com autòmats. Com si això engolís el mateix Sant Jordi. Com si la seva obra no tingués valor, realment. Need a breath.

Amb les roses no passa tant. Encara hi ha qui la compra el mateix dia, tot i que ja se’n veuen als supermercats en forma de mini-rosers de tots els colors a 4,99 euros. ARTICLE RECOMANAT, hi posa en un rètol al costat de la caixa. A mi m’agraden les de vellut vermelles i de jardí, les que fan olor de rosa àcida i fresca. I si són robades el mateix 23 d’abril d’un jardí com aquests que hi ha a les cases que tinc al davant ara mateix, tan autèntiques, millor. No n'hi haurà una de més perfecta. Queden precioses en un gerro sobre la taula del menjador. En el fons soc una romàntica amb aparença de pragmàtica.