el mar, un elogi de les vacances i la feina

Aquest any no m'ha quedat una altra opció, però sovint és una meravella agafar vacances quan tothom treballa. No tant a l'inrevès, especialment en el meu cas, perquè el món no s'atura al mateix temps que ens aturem al nostre país. Exportar s’ha d’exportar igualment, i cada vegada més. El cas és que avui estic al paradís: sol, vent, platja i Palomares, tot senceret per a mi. I el mar tan enrabiat que és impossible de ficar-s’hi, a no ser que et vulguis ofegar o siguis un inconscient. Això del mar em té fascinada, aquesta massa líquida, enorme i en moviment constant, que ens respecta un 30% de terra ferma perquè hi poguem viure els que no som peixos. Millor que no es rebel·li, ni es rebel·lin, perquè ho tindríem magre. Aquestes coses les penso quan porto una setmana desconnectada de la feina, el que es podria interpretar com un elogi de les vacances, que al mateix temps és un elogi de la feina com a manera de guanyar-nos el pa de cada dia. No hi ha un sense l'altre, i per molt que avui a les xarxes mostrem només la cara amable de la nostra quotidianeïtat, res té de dolent l'oficina grisa i l'enorme fàbrica que queda a sota dels meus peus mentre preparo documentacions per als clients d'Egipte, Marroc o Brasil, per citar-ne alguns. Sembla que ja entrem en la realitat post-pandèmica, i tot tot tot serà més palpable. Havia oblidat el color de la meva taula al despatx, i la forma de la clau que m'obre la porta del departament a les 8h. Tornen els fluorescents blancs i freds sobre el meu cap. I el director entrant com un rellotge suís a fer un cafè a les 9h per veure les nostres cares concentrades. Les vacances no es desitjarien igual sense saber-nos-les merescudes. Ni tindríem la percepció elàstica del temps i dels llocs, com si quedessin suspesos en l'aire esperant-nos perquè ens hi engronxem en ell, en ells.*

*Escrit sobre la sorra de la platja de Vilassar de mar a l'e-mail del mòbil el passat 22-04-22.