una jove catalana a austràlia: entrevista a l'elisenda avià roca

Gold Coast és una ciutat de l’est d’Austràlia situada al sud de Brisbane, paradís de surfistes que a principis del segle XIX va atraure població europea degut a l’explotació de la fusta de cedre vermell, un arbre molt comú a la zona. De Barcelona a Gold Coast hi ha divuit mil quilòmetres de distància i gairebé dos dies de vol de viatge. Fins allà va anar a treballar fa set mesos la meva neboda Elisenda. L’Elisenda Avià Roca va néixer el 8 de març del 2000 a l’Hospital General de Catalunya; des de ben petita ens ha robat el cor a tots amb el seu sempitern somriure i carinyós caràcter. A la feina és metòdica i responsable. Va estudiar turisme a la Universitat de Girona i va passar amb nota tres dels exàmens d’ingrés a la Royal Ballet de Londres en dansa clàssica. Va formar part de les Cheerleaders del Barça de Bàsquet durant sis anys. Treballava com a recepcionista de l’Hotel Augusta Vallès a Granollers quan va decidir marxar fa set mesos. Avui he volgut parlar amb ella perquè ens expliqui com viu la seva experiència australiana.

Sabíem que t'agradava molt viatjar, però per què aquesta decisió de marxar a Austràlia, tan lluny de casa?

Doncs jo crec que va ser perquè a mi sempre m'ha agradat molt viatjar, i crec que vaig descobrir que m'agradava viatjar sola, sobretot quan me'n vaig anar a Tanzània, on vaig estar un mes i mig. I allà vaig pensar: “m'encanta viatjar i ho gaudeixo molt més quan marxo sola”. Perquè quan marxes sola coneixes altra gent que també marxa sola, i acabes fent pinya amb aquesta gent, i al final acabes coneixent molta gent d'arreu del món i això t'acaba enganxant.

Perquè no tens pressa, no vas amb ningú, vas al teu ritme, pots fer tot el que tu vulguis, passes molt de temps sola, i també t'acabes coneixent més a tu mateixa. Allà a Tanzània me'n recordo que em vaig endur una llibreta buida i vaig començar a escriure un diari que es diu “Els meus viatges”, i de fet el tinc aquí a Austràlia també, i cada viatge que anava fent anava escrivint el que vivia. I això t'ajuda també a recordar el viatge. La mama sempre m'ho diu, perquè li vaig dir que estava començant a escriure, i al principi jo li deia “no sé per què ho faig”. I ella em diu: “ho estàs fent molt bé, perquè quan siguis més gran i creixis, tot això que ara et sembla que ho tens superfresc, després no te'n recordaràs de res”.

I és veritat, perquè l'any següent de Tanzània, llegia aquest diari i no me'n recordava del que havia fet. I vaig decidir venir aquí a Austràlia, no sé… perquè jo al principi volia anar a Suïssa, estava entre Suïssa o Austràlia, però vaig pensar: “Suïssa, amb el fred que fa, la neu... a mi no m'agrada gens el fred”. I després el francès, perquè jo volia anar a la part que parlava en francès. I vaig dir, no, ara em fa molta mandra amb el francès. I no sé per què no hi havia cap país a Europa que em cridés l'atenció. I vaig dir, doncs me'n vaig cap a Austràlia. I ja està. I aquí vaig arribar. I súper bé, la veritat. Estic súper contenta, però no sé, no és perquè hi hagués algo d’aquest país que m’agradés. Va ser…

Una intuïció?

Sí, i vaig dir, doncs mira, Austràlia. Anem a provar. I res, aquí estic.

I vas anar amb algun visat de feina o d'estudis?

Vaig venir amb el visat Work and Holiday, que és un visat de feina. Com bé diu el nom, és Work (treballar) i Holiday, que pots sortir i entrar del país totes les vegades que vulguis i viatjar. Però el que passa és que va haver-hi una història amb el visat, perquè aquest any no sé què va passar, que la web del govern d'Austràlia es va col·lapsar perquè hi havia molta gent que volia aquest visat, ja que és dels que millors condicions tenen. Per exemple, amb el d'estudiant només pots treballar mitja jornada, és molt més car, però sí que és veritat que te'l donen molt més ràpid; però mira, molta gent ve aquí a treballar per estar al dia, i amb el d'estudiant només pots fer 20 hores setmanals, i a més has d'anar a classes d'anglès pel matí.

Llavors tothom vol el Work and Holiday, que és el que jo vaig demanar, però què passa? Que aquest any hi havia tanta gent que el volia sol·licitar que la web del govern d'Austràlia es va col·lapsar. Me'n recordo que jo estava amb el Marc, amb l'amic que vaig venir aquí, i estàvem a casa a Montornès a les 12 de la nit, que ja era l'1 de juliol aquí a Austràlia quan vam aplicar, i a l'hora de pagar el visat es va col·lapsar la web i no podíem pagar. Vam estar 3 hores actualitzant la pàgina tota l'estona, fins que a les 3 de la matinada vam poder aplicar i la vam poder pagar.

L'Elisenda en la seva etapa de ballarina de clàssic, durant les classes

Quant vas haver de pagar pel visat?

400 euros aproximadament. Però aquest visat és difícil d'aconseguir perquè has de complir uns requisits. Els requisits són que has de tenir entre 18 i 30 anys, després has de tenir uns estudis mínims (un grau superior o una carrera), has d'haver passat un examen d'anglès que nosaltres vam fer al British Council de Barcelona. És com si fos un First més o menys, que també l'has de pagar; ens va costar uns 200 euros si no recordo malament. I després has d'enviar una captura de pantalla per certificar que tens mínim uns 3.000 euros al banc per si tu arribes al país i no trobes feina —crec que són en dos mesos o alguna cosa així—, com que aquests diners et serveixen d'aval per tornar al teu país i no quedar-te aquí fent res. Si vens aquí has de treballar o estudiar. I llavors envies tot això i normalment solen trigar una setmana a acceptar-te el visat.

A nosaltres ens van trigar tres mesos a acceptar-nos el visat, però perquè va passar això que hi havia moltíssima gent sol·licitant aquest visat i cada país té una quota de places, i crec que a Espanya els visats que donen d'aquest tipus són uns 3.700 l'any. Llavors va aplicar molta més gent i per això es va col·lapsar tot. Però al final, tres mesos més tard, ens el van acceptar.

Això vol dir que més de 3.700 espanyols han anat a Austràlia aquest any.

Sí. I a partir del dia que arribes et comença a comptar el visat que et dona dret a estar un any.

D'acord. Déu-n'hi-do. Ara explica'ns, per a qui no ho sàpiga, quin va ser el primer pas que vas fer després de baixar de l'avió a Gold Coast.

Nosaltres vam aterrar a Brisbane, el Marc i jo; vam aterrar a Brisbane, que està a una hora de Gold Coast. Clar, vam arribar a... bueno, estàvem flipant. Primer de tot vam flipar perquè no enteníem res de la gent d'aquí. Vam arribar junts i a mi em va parar la policia i a ell no, just en el control de passaports. I jo ja em vaig posar una mica nerviosa, vaig pensar “ja veuràs que tinc algo malament del visat o alguna cosa del passaport”. I em va començar a parlar el policia i jo no l'entenia. I jo pensava: “això és anglès?”. Perquè de debò que no entenia res del que m'estava dient.

I és que aquí el tenen supertancat. No sembla per res anglès. I jo pensant: “jo he estudiat anglès i no l'estic entenent a aquest home, res”. Li vaig dir: “pots parlar una mica més a poc a poc?”. I al final el vaig acabar entenent. Em van fer omplir un paper. És com una mica aleatori aquest control. Em va dir: "no has fet res dolent, ni molt menys, simplement m'has d'omplir aquí dient d’on vens, quin tipus de visat tens, cap a on vas, on viuràs". I ho vaig omplir i ja vam passar.

Llavors, quan vam arribar, clar, no teníem internet ni SIM ni res. Ens vam connectar amb el wifi de l'aeroport, ens vam descarregar la ruta per Google Maps i vam agafar un tren per arribar fins a Gold Coast. I quan vam anar a buscar els bitllets del tren la noia ens va preguntar per anar fins a on, i li vam dir fins a Gold Coast. I ens diu: "d'acord, però Gold Coast és una ciutat, a quin barri voleu anar?". Perquè això és un tren com si agafes el Rodalies i dius "a Barcelona", i et diuen: "d'acord, però on vols anar? Passeig de Gràcia? Vols anar al Clot? Vols anar a quina zona?". Nosaltres no en teníem ni idea. Llavors li vam mostrar l’adreça de l'hostal i ens va dir d'anar cap a Surfers Paradise. Vam agafar el tren i vam arribar fins aquí, que va ser una hora i mitja, gairebé dues, fins a arribar a Gold Coast. Anava amb tres maletes, que ara me'n penedeixo un munt, perquè de les tres maletes només n'estic utilitzant una, les altres plenes de roba i no sé per què; i jo amb les tres maletes, el Marc anava amb dues maletes, el metro ple de gent... bueno, el Tram, perdona, perquè aquí metro no en tenen. Vam arribar a l'hostal, que l'hostal era moníssim, tot de color rosa, el vaig triar jo. I vam arribar i reia, ens vam instal·lar a l'hostal. Això va ser el que vam fer.

I després què vas fer? Et van oferir alguna feina?

Quan vam arribar a l'hostal recordo que teníem un jetlag horrible, perquè és com si haguéssim viatjat al futur, és que era molt estrany, perquè vam arribar aquí i a Barcelona encara era el dia anterior, i vam sortir aquell mateix dia de l'avió. Llavors era molt raro tot. El primer que vam fer va ser anar-nos a buscar una targeta SIM per poder tenir internet i demés. El segon que vam fer va ser anar al banc a obrir-nos un compte i el tercer vam demanar un número de filiació laboral, que és com si fos el número de la Seguretat Social per poder treballar legalment aquí. I aquestes van ser les tres primeres coses que vam fer el mateix dia, només d'arribar. I el segon dia vam imprimir currículums i ja els vam començar a repartir. Jo vaig entrar al restaurant italià de seguida. Vam arribar i a les dues setmanes jo ja estava treballant.

Ah sí! La cadena de restaurants italians, com es deia?

Gemelli. I el Marc, me'n recordo que va aplicar per l'ordinador com si fos un Infojobs australià, i anava aplicant a totes les feines i el van agafar com a exterminador de formigues. I ara treballa pel govern i està més content… que allà a Barcelona era auditor. I ara diu que això és la feina que més li agrada de la seva vida i està més content que res.

Però treballa encara d'exterminador?

Sí, li encanta. I està encantadíssim. A sobre cobra molt més que fent d’auditor a Barcelona, imagina't. I està només caminant tot el dia a la naturalesa, a les muntanyes.

D'entrada, què és el que més t'ha impactat de la zona?

El que més em va impactar no va ser tant una cosa física sinó la manera de ser dels australians.

Com són?

Aquí, o sigui en aquest país tu et lleves a les 5 del matí, surts al carrer, tot està obert, tothom ja està al carrer caminant, corrent, fent esport, a la platja, surfejant... i és com que tenen una qualitat de vida. Aquí a tothom li encanta fer esport; a les 6 del matí tothom està caminant per la platja o corrent, a les 7 es posen a treballar i a les cinc de la tarda ja s'ha acabat el seu dia. Perquè per exemple, ara jo volia anar a un cafè per fer l'entrevista i no pots, a les 5 està tancat, només estan oberts els súpers. A les 7 o a les 6 tothom sopa i marxen a dormir. A mi, que m'agrada anar a córrer, a les 6 del matí no pots, semblen les Rambles de la gent que hi ha. I això és el que més em va xocar. I que van amb molta calma. Si tu et demanes un cafè ja pots esperar tranquil·lament 10 minuts que te'l facin, aquí tothom va molt tranquil, no s'estressen, no els agrada gens treballar als australians. Estan tot el dia fent breaks: water break, coffee break... tot és break perquè la salut mental és superimportant; si estàs estressat a la feina tot han de ser breaks.

L'Elisenda el seu primer mes a Gold Coast, aprenent a fer surf

Ara mateix estàs treballant a les mines de carbó, de Queensland, que és una de les empreses de l'Estat amb una feina que has de fer durant 3 mesos, si no m'equivoco, per poder justificar la teva residència durant un any al país, no?

Això de les mines és més que res per a tu poder estendre el teu visat un any més al país. Això seria... Jo ara mateix tinc un visat que em caduca al novembre, que va ser quan vaig arribar a Austràlia l'any passat, perquè només tinc un any. Què passa? Que tu, en el cas de voler estar un altre any, l'Estat et diu: "genial, però m'has de demostrar que has treballat 3 mesos en una farm o en una extensió de les que el govern et demana". I tu has d'haver fet això abans que et caduqui.

I quines tasques fas aquí a la mina?

Doncs jo a la mina vaig començar fent de housekeeping, que és netejar les habitacions dels miners, i que no recomano a ningú perquè és una feina molt dura. És duríssima perquè tu, quan apliques a les mines, normalment la fa gent estrangera; aquí pocs australians hi ha que netegin habitacions. Tu ho apliques i et pot tocar o de housekeeping o a la cuina, depèn. Llavors a mi em va tocar de housekeeping i són 14 dies consecutius, 10 hores cada dia. La veritat és que arriba un punt que el teu cos ja no dona per més perquè recordo que em va tocar una mina molt gran on havia de netejar 60 habitacions cada dia, una noia francesa i jo. 60 habitacions al dia, que va ser la mort. T'imagines fer 60 llits al dia o netejar 60 vàters al dia? I això va ser durant 14 dies seguits.

El que passa és que quan vaig acabar aquest període vaig escriure a la meva responsable i li vaig dir si em podien moure a administració. Jo no aguanto housekeeping. És molt dur. Com que jo tenia experiència en hotels a Barcelona, li vaig enviar el meu currículum i em va dir: “et puc canviar a administració però ha de ser a una altra mina”. I li vaig dir que cap problema. Doncs em van canviar a una altra mina, que és on estic ara, que es diu Terowi, com el poble. I ja estic a administració. Llavors ara és com si estigués a l'hotel però versió mina. Què passa? Que a l'administració en comptes de 10 hores en són 12. Això significa que són més diners. Estàs en una oficina fent els check-ins i els check-outs dels miners.

I què cobres? Es pot dir el que cobres o no?

Jo cobro 25 dòlars l'hora. Que serien 21 euros amb 32 cèntims l'hora de dilluns a divendres. Però els dissabtes cobres un 25% més i els diumenges un 75% més. I després els dies festius, ara que va ser Pasqua, de dijous a dilluns cobres el doble. Imagina't que a la Pasqua vaig cobrar 600 dòlars al dia, de dijous a dilluns. I clar, no tens cap gasto perquè et donen allotjament, et donen tots els menjars, i a més en aquesta on estic tenim gimnàs, piscina, pista de bàsquet, de tenis, tens barbacoes... és com una miniciutat.

T'has sentit menystinguda pel fet de ser immigrant?

No, de fet, jo abans d'arribar em sortien molts vídeos pel mòbil d'aquí a Austràlia dient que eren molt racistes, xenòfobs... Jo, sincerament, en cap moment m'he sentit menyspreada. És més, ells et veuen que ets bilingüe, que parles el teu idioma i l'anglès, i flipen. Et veuen com més llesta, com superior només pel fet de parlar més d'un idioma. Els australians que m'he creuat tots són supermacos i bona gent i t'ajuden. Si preguntes o veuen que estàs perdut sempre t'ajuden.

Has fet amistat amb algun australià, amb gent autòctona?

A la feina (al restaurant Gemelli) vaig conèixer una noia australiana que, de fet, era l'única australiana del restaurant, perquè tots els amics érem europeus, la veritat; però el meu entorn, australians així com a tal, no. El meu grup d'amics són tots italians, argentins i xilens. Ara a les mines totes les meves companyes d’administració són australianes. Absolutament totes.

Ja has avançat molt amb l'anglès, imagino.

Sí. Jo crec que potser tu mateix no t'adones que cada cop vas millorant l'anglès, però la gent de fora sí que ho nota. Els teus amics ho veuen i cada dia aprens una paraula nova, que abans havies de pensar com es deia, i de cop sense adonar-te ja et surt de manera fluïda a les teves converses.

La teva casa de Gold Coast és un complex residencial molt xulo, oi? I aquí comparteixes casa amb unes noies argentines?

Sí, són tres noies argentines i jo. O sigui que som quatre. I elles també estan a les mines. De fet la feina de les mines la vaig trobar gràcies a elles. Estem a la mateixa empresa totes.

I quan acabis la feina aquí a les mines, on tens pensat anar a treballar? Quin és el teu objectiu?

Doncs ara mateix tinc dues idees en el meu cap. Una és a hotels, perquè tinc l'experiència, i més si al currículum veuen que has estat a les mines treballant a administració i demés, tens més punts. O treballar amb alguna cosa relacionada amb animals, perquè aquí el tema dels animals i dels santuaris els tenen genial, tenen molta cura de la fauna perquè hi ha molts animals aquí, i tothom respecta molt la fauna. No tenen res a veure amb els zoos que tenim a Europa. Estic mirant a veure si puc fer alguna cosa amb animals però el problema és que aquí et demanen molts títols que t’has de treure, i són títols caríssims que t’has de treure a la universitat. Valen com 15.000 dòlars. I no sé… aquí a Gold Coast està ple d’hotels: hi ha el Hilton, el Marriott… Hi ha cadenes molt bones aquí. Això és una zona costanera com si fos la Costa Brava però a gran escala, és la zona on ve molta gent a estiuejar. Tot i que sempre està ple de turistes. Llavors els hotels funcionen sempre.

Aquest passat hivern has nedat entre taurons a les Maldives, i al costat d’un tauró balena... suposo que t’has assabentat de l’accident que hi ha hagut amb un noi de Castelló. Explica’ns com vas viure l’experiència.

Doncs va ser… mira, cada cop que hi penso m’emociono (se li trenca la veu), perquè va ser de les millors experiències que he fet a la meva vida. Perquè aquest va ser un viatge que vaig fer amb la meva amiga Laura, a més va ser com d’una setmana per l’altra. Recordo que estava a la meva habitació, em va trucar i em va dir que marxava a les Maldives i que si volia anar amb ella. I anirem a bussejar, a fer snorkel, i clar feia molts mesos que no la veia, a més. És del meu grup d’amigues de Montmeló. Ella va volar des de Barcelona i jo des d’aquí, que va ser el vol més llarg de la meva vida; jo pensava que estaven més a prop les Maldives, i estan lluny, lluny, i vaig haver d’agafar tres vols.

I va ser brutal perquè a sobre Maldives és l’únic país on pots veure el tauró balena durant tot l’any. A Maldives tenen moltes lleis per protegir aquest tauró perquè a altres llocs del món, com per exemple les Filipines, els tenen tancats a dins d’una xarxa i els donen menjar i llavors la gent salta; i són taurons súper delicats, que tenen com una capa de viscosa que no la pots tocar perquè els hi poden entrar bacteris i infeccions. I allà la gent els toca, en canvi a Maldives no. Tu has d’anar a cinc metres del tauró, no el pots tocar per res del món, no l’alimenten, res. Què passa? Com que l’has de veure de forma natural, costa molt. L’han de buscar amb drons des de dalt. I aquest tauró és de sang freda, això vol dir que pot viure fins a 1.500 metres de profunditat, i com que són de sang freda quan pugen a la superfície és per menjar plàncton o per escalfar-se una mica amb el sol i tornen a baixar. Llavors l’únic moment que els pots veure és quan pugen i potser s’hi estan un minut, o una hora o deu segons.

Llavors recordo que dimecres va ser el dia només enfocat a buscar el tauró, i vam estar unes deu hores buscant-lo. No va aparèixer i vam dir, bueno, demà ho tornem a intentar. Ho vam tornar a intentar el dia següent… res, vam estar vuit hores, no va sortir el tauró. I la meva amiga i jo estàvem com: “Quin rotllo…”. Però clar, no podíem fer res perquè són coses de la natura. Llavors el tercer dia vam tornar a buscar-lo. Res. I vam dir, ja està. Marxarem d’aquí i no l’hem vist, però no passa res perquè hem vist altres taurons, hem nedat amb tortugues…. Llavors l’últim dia vam estar buscant-lo i recordo que eren les 4 de la tarda, que el sol estava a punt de marxar, el capità diu: “ja tornem cap a casa, ho sento nois, hem tingut molt mala sort perquè normalment es veuen sempre...”. I estàvem tots com afligits. Jo em vaig posar a dormir perquè estàvem esgotats després de tantes hores de vaixell, perquè clar, no només buscàvem el tauró, fèiem parades, vèiem les mantes, els dofins... i acabes esgotat perquè fèiem apnea tota l’estona.

I ja estàvem tornant camí cap a l’hotel quan de cop el capità diu: “WHALE SHARK, WHALE SHARK!”. Jo vaig fotre un bot, la Laura s’aixeca, ens posem les aletes, ens col·loquem la màscara... llavors el que fa el vaixell és quedar-se darrere del tauró uns metres, no es posa al costat perquè si no s’espanta, i has d’anar des d’allà nedant fins al tauró. I què passa? Clar, el que vam veure nosaltres era de 9 metres, però pot fer fins a 15 metres, o sigui, és un animal… és el peix més gran del món. I diguéssim que una aletada del tauró és com la de quinze humans, imagina’t lo ràpid que va. Aleshores tu saltes i vas nedant fins al tauró i el vam veure, perquè va estar com un minut a dalt i va fer, bum! Va desaparèixer a les profunditats. Jo mai hagués dit que es podia plorar sota l’aigua, però jo estava amb la màscara inundada de llàgrimes. Perquè a més és un animal tan gran i té els ullets diminuts i jo veia com em mirava! El veia i deia “m’està mirant, estic aquí al seu costat”. Era… No sé, és una passada. Jo vaig estar vint segons amb l’animal però a mi em va semblar que portava dues hores amb el tauró, i va ser brutal.

Et veus fent submarinisme com a professió?

De fet aquí a Austràlia em volia treure l’Open, perquè jo només he fet bateig, n’he fet tres, i em volia treure el de l’Open perquè és dels millors llocs on te’l pots treure. El que passa que aquí és molt car. La gent el que sol fer és que va al sud-est asiàtic, a Tailàndia per exemple, i se’l treuen a meitat de preu. I m’agradaria treure’m tots els títols que hi ha, la veritat. Els meus pares em maten, però sí. Perquè a la meva mare li fa molt por el mar. I jo li dic: "mama, és que al mar no se li ha de tenir por, se li ha de tenir respecte, però por mai". Perquè un cop que facis busseig, tu flipes amb tot el que hi ha a sota del mar, tota la vida marina, tot el que veus; un cop ho fas t’enamores del mar i no et fa por res. I cap animal t’atacarà. Que això que ha passat amb aquest noi, he llegit la notícia, va ser un tauró toro, que sí que diuen que són dels més agressius, però va ser perquè els van portar a un lloc que era un port de pesca i tot això fa que els taurons vagin perquè hi ha les restes del menjar, i es veu que aquest noi es va tirar del vaixell d’una manera que no s’havia de llençar, llavors jo crec que el tauró es devia pensar que era un tros de peix o el que fos i el va mossegar.

T’explicaré una anècdota abans que segueixis amb la següent pregunta: quan vaig venir aquí els meus pares em deien que no em banyés perquè està ple de taurons i els vaig dir: “si home, estic vivint a 10 minuts de la platja i no em banyaré”. I aquí —que només m’ha passat un cop— estava a la platja i va haver-hi alerta de taurons. Llavors el que fan aquí, perquè aquí constantment veus helicòpters que estan vigilant la zona, quan veuen un tauró comencen a cridar per megafonia: "SHARK, SHARK, SHARK". Fan sortir a tothom de l’aigua, llavors van els socorristes —que aquí tothom és guapo, flipo, tots són models, totes tots, rossos guapos— van a l’aigua amb les taules de surf i espanten el tauró; es fiquen a l’aigua, esperen que el tauró arribi i esquitxen així l’aigua perquè el tauró marxi. Això és el protocol. I quan l’helicòpter veu que el tauró s’ha allunyat, ja tothom es pot tornar a banyar.

La meva neboda banyant-se entre taurons aquest passat hivern
a les Maldives

Què és el que més trobes a faltar des que vas marxar?

Òbviament tota la meva família, però jo crec que el que més trobo a faltar potser és que, com que a Barcelona ho tenia tot com controlat, no fàcil, sinó que tenia una rutina establerta, ja tenia una feina que sabia que podria estar sempre allà, sabia que tenia una casa que sempre estarà allà, que tenia el meu cotxe... era com tenir una estabilitat. I aquí no la tinc. Aquí no saps si el mes següent tindràs la casa on estàs ara, si d’un dia per un altre et fan fora de la feina... aquí tampoc tinc cotxe. Trobo a faltar com tenir una estabilitat. Aquí arribes sol, hi ha moltes coses que no saps fer i t’has de buscar la vida. Jo que soc súper organitzada… aquí no pots pensar a llarg termini. I òbviament també trobo a faltar el menjar, perquè aquí… la veritat és que no.

Tens pensat tornar?

Ara per ara… Al novembre farà un any que estic aquí, i jo crec que és que vull fer tantes coses que necessito més temps. Tothom que he conegut mai s’ha quedat només un any aquí.

S’han quedat més d’un any?

Sí, aquí la majoria de gent que conec porta anys. Molta gent el que vol fer és viatjar pel país, llavors, és clar, necessites molt temps per fer-ho, perquè és un país tan gran! Pots veure tantes coses que amb un any no et dona. I la gent el que fa és treballar, estalviar i fer tres mesos pel Western Australia, tres mesos pel nord... i la veritat que aquí guanyes el triple que a casa teva treballant menys hores i és com: “per què tornar al meu país on m’estic matant a treballar, tinc un sou de merda i visc per treballar?”. I aquí tenen una altra filosofia de vida.

I ja per acabar, algun somni que tinguis a la vida?

Jo crec que vull acabar dedicant-me a alguna cosa relacionada amb els animals, m’encantaria. O sigui, jo vull estar amb animals sempre. A veure, jo vaig estudiar turisme perquè a mi m’encanta tractar amb la gent i totes les feines que he tingut sempre han sigut de cara al públic, però cada cop m’adono més que soc tan feliç amb un animal que vull dedicar-me a algo que sigui estar amb els animals, i si d'aquí a la llarga puc fer uns estudis especialitzats amb animals ho faré.

A YOUNG CATALAN WOMAN IN AUSTRALIA: AN INTERVIEW WITH ELISENDA AVIÀ ROCA

Gold Coast is a city in eastern Australia, located south of Brisbane. It is a surfer's paradise that, in the early 19th century, attracted European settlers due to the logging of red cedar, a very common tree in the area. Between Barcelona and the Gold Coast, there are 18,000 kilometers and almost two days of flight time. That is where my niece, Elisenda, went to work seven months ago. Elisenda Avià Roca was born on March 8, 2000, at the Hospital General de Catalunya. Since she was a little girl, she has stolen all our hearts with her everlasting smile and affectionate nature. At work, she is methodical and responsible. She studied Tourism at the University of Girona and passed three of the entrance exams for the Royal Ballet in London in classical dance with high marks. She was also a cheerleader for the Barça Basketball team for six years. She was working as a receptionist at the Hotel Augusta Vallès in Granollers when she decided to leave seven months ago. Today, I wanted to talk to her so she could tell us about her Australian experience.

We knew you loved traveling, but why the decision to move to Australia, so far from home?

Well, I think it was because I’ve always loved traveling, and I discovered that I really enjoyed traveling alone—especially when I went to Tanzania for a month and a half. While I was there, I thought, “I love traveling, and I enjoy it so much more when I go by myself.” Because when you travel alone, you meet other people who are also on their own, and you end up bonding with them. In the end, you meet people from all over the world, and that becomes addictive.

You’re not in a hurry, you’re not with anyone else, you go at your own pace, you can do whatever you want... you spend a lot of time alone, and you end up getting to know yourself better. I remember in Tanzania I took a blank notebook and started writing a diary called “My Travels.” In fact, I have it here in Australia too, and for every trip I take, I write down what I experience. It helps you remember the journey. My mom always tells me—because I told her I started writing and at first I was like, “I don’t know why I’m doing this”—and she says, “You’re doing the right thing, because when you’re older, all these things that seem so fresh now... later on, you won’t remember any of it.”

And it’s true, because the year after Tanzania, I would read that diary and I couldn’t remember what I had done. So I decided to come here to Australia. I don’t know... at first, I wanted to go to Switzerland. I was torn between Switzerland or Australia, but then I thought: “Switzerland, with the cold and the snow... I don’t like the cold at all.” And then there was the French language, because I wanted to go to the French-speaking part. But I thought, "No, I can't be bothered with French right now." For some reason, there wasn't a single country in Europe that caught my attention. So I said, "Okay, I'm heading to Australia." And that was it. Here I am. And honestly, it’s been great. I’m super happy, but I don’t know, it wasn’t because there was something specific about this country that I loved. It was more like...

A hunch?

Exactly. I just thought, "Well, Australia it is." Let's give it a try. And here I am.

Did you come with a work visa or a student visa?

I came on a Work and Holiday visa, which is a work visa. As the name suggests, it’s "Work" and "Holiday," meaning you can enter and leave the country as many times as you want and travel around. But there was a whole story with the visa because this year, I don’t know what happened, but the Australian government website crashed because so many people wanted this visa—it has the best conditions. For example, with a student visa, you can only work part-time, it’s much more expensive, and even though they grant it much faster, many people come here to work to support themselves, and with a student visa, you can only do 20 hours a week and you have to go to English classes in the morning.

So everyone wants the Work and Holiday, which is the one I applied for. But what happened? This year there were so many people applying that the website crashed. I remember I was with Marc, the friend I came here with, and we were at home in Montornès at 12 midnight—which was already July 1st here in Australia—when we applied. When it came time to pay for the visa, the site crashed and we couldn't pay. We spent three hours refreshing the page constantly until 3:00 in the morning when we were finally able to apply and pay.

How much did you have to pay for the visa?

About 400 euros. But this visa is hard to get because you have to meet certain requirements. You have to be between 18 and 30 years old, you need minimum studies (a higher degree or a university degree), and you have to pass an English exam, which we took at the British Council in Barcelona. It’s roughly like a First Certificate. You also have to pay for that; it cost us about 200 euros if I remember correctly. Then you have to send a screenshot to certify that you have at least 3,000 euros in the bank so that if you arrive and don’t find a job—I think it’s within two months or something—that money serves as a guarantee so you can return to your country and not just stay here doing nothing. If you come here, you have to work or study. You send all that in and they usually take a week to approve it.

It took three months to approve ours, but that was because there were so many people applying and each country has a quota of places. I think for Spain, they grant about 3,700 of these visas per year. Way more people applied than that, so everything collapsed. But in the end, three months later, they accepted us.

That means more than 3,700 Spaniards have gone to Australia this year.

Yes. And from the day you arrive, the visa starts counting, giving you the right to stay for one year.

Alright. Wow. Now tell those who don't know: what was the first thing you did after getting off the plane at Gold Coast?

Well, Marc and I actually landed in Brisbane, which is about an hour from Gold Coast. Of course, when we arrived... well, we were blown away. First of all, we were shocked because we couldn't understand anyone. We arrived together, and the police stopped me but not him, right at the passport control. I started getting a bit nervous, thinking, "I bet there's something wrong with my visa or my passport." The officer started talking to me and I couldn't understand a word. I was thinking, "Is this English?" Because honestly, I didn't understand anything he was saying.

Their accent here is so thick. It doesn't sound like English at all. I was thinking, "I've studied English and I can't understand this man at all." I told him, "Can you speak a bit slower?" And finally, I understood him. They made me fill out a form. This control is kind of random. He told me, "You haven't done anything wrong, not at all, I just need you to fill this out stating where you're coming from, what type of visa you have, where you're going, and where you'll be living." I filled it out and we went through.

Then, when we got out, of course, we had no internet, no SIM card, nothing. We connected to the airport Wi-Fi, downloaded the route on Google Maps, and took a train to get to Gold Coast. When we went to buy the train tickets, the lady asked us where we were going, and we said, "Gold Coast." And she goes, "Okay, but Gold Coast is a city—which neighborhood do you want to go to?" Because it’s like taking the Rodalies (commuter train) and saying "Barcelona." They'll say, "Okay, but where? Passeig de Gràcia? El Clot? Which area?" We had no idea. So we showed her the address of the hostel and she told us to go to Surfers Paradise. We took the train and it took about an hour and a half, almost two, to get to Gold Coast. I had three suitcases with me—which I totally regret now, because out of the three, I’m only using one; the others are full of clothes for no reason. So there I was with my three suitcases, Marc had two, the train was packed with people... well, the Tram, excuse me, they don't have a metro here. We got to the hostel, which was so cute, all pink—I picked it. We arrived, we were laughing, and we settled in. That was our first day.

And what did you do next? Were you offered a job?

When we got to the hostel, I remember we had horrible jetlag. It was like we had traveled to the future. It was very strange because we arrived here and in Barcelona it was still the day before, yet we had gotten off the plane that same day. It was all very weird. The first thing we did was get a SIM card so we could have internet. Second, we went to the bank to open an account, and third, we applied for a Tax File Number, which is like a Social Security number so you can work legally here. Those were the three things we did on the very first day. On the second day, we printed out resumes and started handing them out. I got into an Italian restaurant right away. We arrived, and within two weeks, I was already working.

Oh, right! The Italian restaurant chain, what was it called?

Gemelli. And Marc, I remember he applied online through something like an Australian Infojobs, and he was applying for everything, and they hired him as a pest controller—specifically for ants. Now he works for the government and he’s so happy... back in Barcelona, he was an auditor. Now he says this is the job he loves most in his life and he couldn't be happier.

Is he still working as an exterminator?

Yes, he loves it. He’s absolutely thrilled. On top of that, he earns way more than he did as an auditor in Barcelona, imagine that! And he spends all day walking in nature, in the mountains.

First of all, what has impacted you most about the area?

What impacted me the most wasn't so much something physical, but the Australian way of life.

What are they like?

Here, in this country, you wake up at 5:00 in the morning, go out on the street, and everything is open. Everyone is already out walking, running, exercising, at the beach, surfing... they have such a high quality of life. Everyone here loves sports. At 6:00 AM, everyone is walking on the beach or running; at 7:00 AM they start work, and by 5:00 PM their day is over. For example, I wanted to go to a cafe for this interview right now, but you can’t—at 5:00 PM they’re closed. Only the supermarkets are open. At 6:00 or 7:00 PM, everyone has dinner and goes to bed. For me, since I like to go running, at 6:00 AM you can barely move; it’s like the Ramblas because of all the people. That’s what shocked me the most. And they are very calm. If you order a coffee, you can easily wait 10 minutes for them to make it. Everyone is very relaxed; they don't get stressed. Australians don't really like to work! They take breaks all day: water breaks, coffee breaks... everything is a break because mental health is super important. If you’re stressed at work, you have to take breaks.

Right now you're working in the coal mines in Queensland, which is a state-owned company, doing a job you have to do for 3 months to justify staying in the country for a second year, right?

The mining thing is mainly so you can extend your visa for another year. My current visa expires in November, which is when I arrived in Australia last year, because it's only for one year. What happens? If you want to stay for another year, the government says, "Great, but you have to prove that you've worked for 3 months on a farm or in a specific industry that the government specifies." And you have to do that before your visa expires.

And what do you do there at the mine?

Well, I started at the mine doing housekeeping, which is cleaning the miners' rooms, and I wouldn't recommend it to anyone because it’s very hard work. It's brutal. When you apply to the mines, it's usually foreigners doing it—you won't find many Australians cleaning rooms. You apply and they might put you in housekeeping or the kitchen, it depends. I got housekeeping and it was 14 consecutive days, 10 hours a day. Honestly, there comes a point where your body just can’t take any more. I remember I was at a very large mine where I had to clean 60 rooms every day with another French girl. 60 rooms a day—it was killer. Can you imagine making 60 beds a day or cleaning 60 toilets? And that was for 14 days straight.

What happened was, when I finished that rotation, I wrote to my supervisor and asked if they could move me to administration. I couldn't handle housekeeping anymore. It’s too hard. Since I had experience in hotels in Barcelona, I sent her my resume and she said, “I can move you to administration, but it has to be at a different mine.” I told her that was fine. So they moved me to another mine called Terowi, like the town. And now I’m in administration. So now it’s like being in a hotel but at a mine. The thing is, in administration, it’s 12 hours instead of 10. That means more money. You’re in an office doing check-ins and check-outs for the miners.

And what do you earn? Can you say what the pay is?

I earn 25 dollars an hour. That’s about 21 euros and 32 cents an hour from Monday to Friday. But on Saturdays, you earn 25% more, and on Sundays, 75% more. And then on public holidays—like this past Easter—from Thursday to Monday, you earn double. Imagine, during Easter, I earned 600 dollars a day from Thursday to Monday. And of course, you have zero expenses because they provide accommodation and all your meals. Plus, where I am now, we have a gym, a pool, a basketball court, tennis courts, BBQs... it’s like a mini-city.

Have you ever felt looked down upon for being an immigrant?

No, in fact, before I arrived, I kept seeing videos on my phone about Australia saying people were very racist or xenophobic... Honestly, I haven't felt belittled at any point. On the contrary, they see that you're bilingual—that you speak your own language plus English—and they're impressed. They see you as smarter or more capable just for speaking more than one language. The Australians I’ve met have all been super nice and helpful. If you ask or if they see you’re lost, they always help.

Have you made friends with any Australians, with local people?

At work (at Gemelli restaurant), I met an Australian girl who was actually the only Australian in the restaurant, because all our friends were European, to be honest. But in my social circle, I don't really have many Australian friends. My group of friends are all Italians, Argentinians, and Chileans. Now at the mines, all my colleagues in administration are Australian. Every single one of them.

Your English must have improved a lot by now, I imagine.

Yes. I think maybe you don't notice it yourself that your English is getting better, but people from the outside do. Your friends see it. Every day you learn a new word that you used to have to stop and think about, and suddenly, without even realizing it, it just comes out fluently in your conversations.

Your house in Gold Coast is in a really cool residential complex, right? And you share the house with some girls from Argentina?

Yes, it’s three Argentinian girls and me. So there are four of us. And they are also working at the mines. In fact, I found the mining job thanks to them. We’re all in the same company.

And when you finish your work at the mines, where are you planning to work? What’s your goal?

Well, right now I have two ideas in my head. One is working in hotels, because I have the experience, especially if they see on my resume that I’ve worked in administration at the mines—that gives you extra points. Or working with something related to animals. Here, the treatment of animals and sanctuaries is amazing; they take great care of the wildlife because there’s so much of it here, and everyone respects the fauna. It’s nothing like the zoos we have in Europe. I’m looking into whether I can do something with animals, but the problem is that they require a lot of certifications, and they are very expensive university courses. They cost around 15,000 dollars. So I don’t know... here on the Gold Coast, it’s full of hotels: there’s the Hilton, the Marriott... There are very good chains here. It’s a coastal area like the Costa Brava but on a massive scale; it’s the area where everyone comes for the summer. Although it’s always full of tourists. So the hotels are always busy.

This past winter you swam with sharks in the Maldives, and next to a whale shark... I suppose you heard about the accident involving a guy from Castelló. Tell us about that experience.

Well, it was... look, every time I think about it, I get emotional (her voice breaks), because it was one of the best experiences of my life. This was a trip I took with my friend Laura—and it was totally last-minute. I remember being in my room and she called me and said she was going to the Maldives and asked if I wanted to go with her. We were going to go diving and snorkeling, and I hadn't seen her in months. She's from my group of friends in Montmeló. She flew from Barcelona and I flew from here, which was the longest flight of my life. I thought the Maldives were closer, but they are far, far away—I had to take three flights.

It was incredible because the Maldives is the only country where you can see whale sharks all year round. In the Maldives, they have many laws to protect these sharks because in other places, like the Philippines, they keep them in nets and feed them, so people jump in... and these sharks are super delicate. They have a slimy coating that you can't touch because they can get bacteria and infections. People touch them there, but in the Maldives, no way. You have to stay five meters away from the shark, you can't touch it at all, they don't feed it, nothing. What happens? Since you have to see them naturally, it's very difficult. They have to look for them using drones from above. These sharks are cold-blooded, which means they can live up to 1,500 meters deep. Because they are cold-blooded, when they come to the surface, it's to eat plankton or to warm up a bit in the sun, and then they go back down. So the only time you can see them is when they come up, and they might stay for a minute, or an hour, or ten seconds.

I remember Wednesday was the day entirely focused on finding the shark, and we spent about ten hours looking for it. It didn't show up, so we said, "Okay, we'll try again tomorrow." We tried again the next day... nothing, we spent eight hours and the shark didn't come out. My friend and I were like, "This is such a bummer..." But of course, you can't do anything because it's up to nature. So on the third day, we went looking again. Nothing. And we said, "That's it. We're going to leave here without seeing it, but it's okay because we've seen other sharks, we've swum with turtles..." Then on the very last day, we were looking for it and I remember it was 4:00 PM, the sun was about to set, and the captain said, "We're heading back home, sorry guys, we’ve had bad luck because usually you see them..." We were all so sad. I fell asleep because we were exhausted after so many hours on the boat. We weren't just looking for the shark; we were making stops, seeing manta rays, dolphins... and you end up exhausted because we were free-diving the whole time.

We were already on our way back to the hotel when suddenly the captain yells, “WHALE SHARK, WHALE SHARK!” I jumped up, Laura got up, we put on our fins and masks... the boat stays a few meters behind the shark so it doesn't get scared, and you have to swim from there to the shark. And what happens? The one we saw was 9 meters long, but they can grow up to 15 meters. I mean, it’s an animal... it’s the biggest fish in the world. One flick of its tail is like fifteen humans swimming, imagine how fast it goes. So you jump in and swim toward the shark. We saw it, and it stayed up for about a minute and then, boom! It disappeared into the depths. I never would have thought you could cry underwater, but my mask was flooded with tears. Because it’s such a huge animal and it has these tiny little eyes and I could see it looking at me! I saw it and thought, “It’s looking at me, I’m right here next to it.” It was... I don't know, it was amazing. I was with the animal for twenty seconds, but it felt like two hours. It was incredible.

Do you see yourself doing scuba diving as a profession?

Actually, I wanted to get my Open Water certification here in Australia. I’ve only done "discover dives"—I've done three—and I wanted to get the Open Water because this is one of the best places to do it. The thing is, it’s very expensive here. What people usually do is go to Southeast Asia, like Thailand, and get it for half the price. I’d like to get all the certifications there are, honestly. My parents would kill me, but yes. My mother is terrified of the sea. And I tell her, "Mom, you shouldn't be afraid of the sea; you should respect it, but never be afraid." Because once you dive, you’re blown away by everything under the water—all the marine life, everything you see. Once you do it, you fall in love with the ocean and you’re not afraid of anything. And no animal is going to attack you. Regarding what happened to that guy—I read the news—it was a bull shark, which they say are among the most aggressive. But it was because they were in a fishing port, and that brings sharks because of the food scraps. And apparently, that guy jumped off the boat in a way he shouldn't have, so I think the shark probably thought he was a piece of fish or something and bit him.

I’ll tell you an anecdote before you move on to the next question: when I came here, my parents told me not to swim because it’s full of sharks, and I told them, “Come on, I’m living 10 minutes from the beach and I’m not going to swim?” And here—it only happened to me once—I was at the beach and there was a shark alarm. What they do here—because you constantly see helicopters patrolling the area—is when they see a shark, they start shouting over the loudspeaker: "SHARK, SHARK, SHARK!" They get everyone out of the water, and then the lifeguards—who are all gorgeous here, I’m serious, they all look like models, men and women, blond and beautiful—go into the water with their surfboards and scare the shark away. They get in, wait for the shark to arrive, and splash the water like this to make the shark leave. That’s the protocol. And when the helicopter sees that the shark has moved away, everyone can go back in.

What do you miss the most since you left?

Obviously, my whole family. But I think what I miss most is that in Barcelona, I had everything under control—not easy, but I had an established routine. I had a job I knew I could always have, I knew I had a home that would always be there, I had my car... it was like having stability. And I don’t have that here. Here you don’t know if next month you’ll still have the house you’re in now, or if from one day to the next you’ll get fired. I don’t have a car here either. I miss having that stability. You arrive here alone, there are many things you don’t know how to do, and you have to figure it out for yourself. For me, being super organized... you can’t think long-term here. And obviously, I also miss the food, because here... not really.

Do you plan on coming back?

For now... in November it will be one year since I’ve been here, and I think I want to do so many things that I need more time. Everyone I’ve met has stayed for more than a year.

They’ve stayed longer than a year?

Yes, most people I know here have been here for years. A lot of people want to travel around the country, and of course, you need a lot of time for that because it’s such a huge country! There are so many things to see that one year isn't enough. What people do is work, save up, and spend three months in Western Australia, three months up north... and honestly, you earn triple what you do back home while working fewer hours. It’s like, “Why go back to my country where I’m working myself to death, have a crappy salary, and live to work?” They have a different philosophy of life here.

And finally, do you have a dream in life?

I think I want to end up doing something related to animals. I’d love that. I mean, I want to be around animals always. Look, I studied tourism because I love dealing with people and all the jobs I’ve had have been public-facing, but I’m realizing more and more that I’m so happy with an animal that I want to dedicate myself to something that involves being with them. If in the long run I can do some specialized studies with animals here, I will.