una nota de josep pla sobre els colors de la seva infantesa i una reflexió

“Si els meus incerts records tenen algun fonament, de petit, el que m’agradà més foren els colors, no les coloraines, sinó els colors -i dels colors el vermell, no el roig sang de bou, sinó el normal. El rosat, poc: les coses aigualides no m’han agradat mai. Allò que han dit alguns crítics, segons els quals jo tinc una vaga tendència a l’observació, potser prové de la fascinació que, de petit, em produïren els colors. El vermell, primer de tot.”

Aquest és un passatge de Josep Pla a les seves Notes sobre Itàlia que m’agrada per com ens porta a la seva infantesa, imagineu-vos un Pla petitó. Un nen de mirada aguda i una mica inquiet. Vaig agafar aquest llibre perquè estudio italià i en l’estudi d’una llengua és bo i important saber alguna cosa de la seva cultura. Amb la cultura anglosaxona, com la tenim tan introduïda, no cal que hi fem gaire esforç. Amb aquest de Pla estic aprenent i gaudint moltíssim. Giovanni Pascoli era un poeta italià que jo desconeixia i que és el motiu de la nota on surt aquest fragment que he citat de l’escriptor català. A la nota fa una cosa que m’encanta i és que introdueix Pascoli a través d’un viatge a França fins a Porto-Maurizio, on compra el poemari, i ens descriu la seva poesia, la tristesa que li transmet i d’allà ens porta fins a un poema en italià on hi surten els cementiris de Livorno i ai! Després de passar per figures com Cavour, Garibaldi, Mazzini i Valéry, ens descriu el corall de Livorno, i el nom de Livorno en si. Diu que la segona O de la paraula li dóna una llum de crepuscle reposat, de malenconia mental. I després encadena amb els colors de la seva infantesa. No és meravellós?

Dissabte era asseguda dinant amb l’editor Josep Cots i li parlava de la Rosalía de Castro, de Josep Iborra i de Pla. “Escriptors que omplen tant, enormes i qui els llegeix ara?” Li vaig dir apassionada quan ja érem a les postres. L’home assentia mig compungit. No sé si va pensar que tenia una raríssima avis al seu costat. És com va anar. Va ser una manera curiosa però agradable de conèixer-lo, entre altres convidats a taula, després de la presentació del llibre de Guillamon a Arbúcies.

Per cert, mentre llegia la nota sobre Pascoli de Pla, sonava el Czardas de Vittorio Monti a l’Spotify, una melodia preciosa que hauria estat la banda sonora perfecta per al dinar de dissabte.