Quan els meus fills eren molt petits els passejava amb el cotxet durant les tardes de Sant Jordi per la plaça de la Vila, on hi havia les paradetes de llibres i roses. Solia coincidir amb la Fira del moble de disseny de Milà, i encara hi coincideix. Aquells dies se'm feien eterns, perquè hi anava a treballar el Manel i els nens el trobaven a faltar. D'aquelles tardes de Sant Jordi recordo sobretot la llum taronja de la posta impactant sobre el terra de la plaça. Gairebé ni percebia la gent sobre les parades de llibres. I els bessons al cotxet amb més d'una galeta a la mà, que rossegaven per berenar després de la guarderia. Llavors era tot pragmatisme. I de les tasques de després, preparar-los el sopar, desvestir-los per dutxar-los, posar-los el pijama i llegir-los un conte, ja no recordo amb precisió res. L'oxitocina que es genera durant la primera etapa maternal fa que tot el que ara seria impossible de dur a terme perquè seria esgotador, quedi esborrat. I tot i així, quina etapa tan bonica de la vida.
No cal que us digui que llavors no tenia ni un pensament d'això de donar-li a les tecles amb tanta assiduïtat. Com ho havia de pensar amb la feinada de mamà i d'administrativa a temps complet!
Però sempre m'han agradat les roses per Sant Jordi. I els meus fills encara avui me la regalen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada