Em sonava d'haver-lo vist per casa dels meus pares. Un dia de mesos enrere vaig anar a buscar-lo però la recerca va ser en va. L'altre dia ma germana gran, fent neteja, el va trobar al fons d'un armari i de seguida me'n va enviar la foto: "Mira què he trobat! No saps la il·lusió que m' ha fet". Per Sant Jordi me'l va portar. La meva germana Vanessa, que hi era, va dir assentint amb el cap: "era meu...". Ho va dir com si rememorés els temps en què llegia novel·les romàntiques i escoltava l'Eros Ramazzotti a l'habitació de la unifamiliar de Montmeló. També hi tenia els llibres del Norman Mailer amb la biografia de la Marilyn Monroe i l'habitació plena dels pòsters de l'actriu. Un Univers. Llavors jo no sabia qui era la Jane Austen. En obrir el llibre vaig trobar a l'interior -sorpresa- un bitllet de la Vanessa de Renfe de l'11 d'octubre del 1996 a les 18:10 de la tarda. Era divendres. Estava totalment nou. Va ser un viatge en el temps. Vaig rememorar l'època en què baixàvem plegades amb el tren de vagons dobles a Barcelona per anar al Zara del carrer Pelai o al Bocata que hi havia a la Plaça de Sant Jaume, 1a planta, a fer un entrepà de bacon amb formatge. Tinc un capítol sencer dedicat a aquests viatges amb ella en una novel·la meva. No recordo que em parlés de la Jane Austen, però sí el vestit de flors i cotó ajustat que li quedava com un guant. La mirada dels altres sobre la seva figura i la seva elegància per torejar-les amb naturalitat. I les seves riallades amb les meves sortides de to. Semblava que les esperés. Era -i encara és avui- la típica complicitat entre les dues germanes petites de vuit que érem. Diria que una cosa així com la que hi ha entre alguns personatges de l'autora anglesa. La màgia d'aquesta va ser deixar palesa aquesta complicitat, sentiment i sensibilitat entre els personatges de tota la seva obra.
Gràcies, Vanessa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada