persuasió de la Jane Austen

Hi ha una escena de la pel·lícula “Persuasió” en què l’Ann Elliot li diu al seu cosí i pretendent Mr. Elliot: “La meva idea de la bona companyia és la companyia de la gent intel·ligent, ben informada, i que té realment coses a dir, això és el que jo entenc per bona companyia”. “Està vostè equivocada -li diu el senyor Elliot- aquesta no és una bona companyia, és la millor.” No serà amb ell amb qui acabi la protagonista de la novel·la de la Jane Austen, sinó amb el seu primer amor de joventut, el capità Wentworth, de qui realment estava enamorada. Diu l’autora anglesa Zadie Smith que un escriptor ha d’escriure històries sobre el seu temps, i he de dir que la Jane Austen, nascuda el 1775 en un poble molt petit del sud d’Anglaterra va traslladar molt bé l’ambient de la “landed gentry”, una mena d’aristocràcia rural que va anar desapareixent amb el temps per deixar pas a la burgesia emergent i comerciants que van anar guanyant poder adquisitiu amb la revolució industrial. A la novel·la es veu molt bé el contrast entre les diferents classes socials i el dilema moral amb què s’ha d’enfrontar la protagonista, filla d’un baró sense diners, que d’entrada dona carabasses a un noi de qui està enamorada només perquè no pertany a la seva classe social. Si una cosa aconsegueix aquesta autora és mantenir la tensió del festeig amb anades i vingudes durant tota la història, fent evolucionar els personatges, els fa madurar extraordinàriament i això m’ha agradat. També he de dir que la història acaba com volem que acabin les pel·lícules d’amor, en boda, i no aprofundeix més enllà del matrimoni, entre d’altres coses perquè se sap que l’autora no només no el va viure, sinó que projecta en les seves heroïnes la seva pròpia història d’un amor frustrat durant la seva joventut. Malgrat que a l’inici de la novel·la fa menció que viuen en un període de pau i tranquil·litat és al final de tot que al·ludeix al temor d’una possible guerra en referència a la professió de mariner del seu recent marit, el capità Wentworth, cosa que fa pensar que la Jane Austen, tot i viure tota la seva vida en un entorn domèstic, estava al corrent de les Guerres Napoleòniques i constants revoltes que sacsejaven Europa. Ho havia d’estar per força, doncs tenia un germà almirall i un altre s’havia casat amb una vídua d’un comte francès decapitat durant la Revolució Francesa. Com a anècdota diré que aquesta setmana mentre l’anava llegint, cada matí que arribava a la feina la comentava entussiasmada als meus companys del departament, la novel·la. Era apassionant la història d’amor, d’aquelles que et fan sospirar i somriure al final quan dius: Ai! Sí. Per fi! 

(Gràcies al professor Enric Iborra per descobrir-me la novel·la).