un record de l'avi eduardo

Escric en lletra courier i directament sobre la plantilla de blogger. Ara és el que més s'assembla al fulls mecanografiats en una màquina d'escriure, tot i que jo només l'havia fet servir per omplir documents de la Cambra de Comerç a Freudenberg o en algunes cartes comercials en la meva primera feina d'administrativa a Embutits Cuscó a Sentmenat. Tota la resta ja ho recordo en un ordinador, excepte alguns poemes escrits a mà en una llibreta quan era molt joveneta. No em pregunteu. No en conservo cap. De fet, recordo més les tardes que em passava a l'habitació rumiant i mirant per la finestra mentre passaven els trens del costat de casa i aquella llum taronja tan especial que no els poemes en si. Era el sentiment. El meu pare sempre m'havia dit que vaig trigar molt a parlar, que va ser cap als tres anys o més. En canvi, ma germana gran m'explicava un dia que encara anava amb el xumet i ja agafava La Vanguardia de l'avi, que n'era subscriptor des de molt abans que naixés jo. Em deia que seia al sofà com ho feia el pare de la meva mare, que vivia amb nosaltres, i obria el diari de bat a bat mirant unes lletres impreses que encara no entenia però posant cara d'interessar-me del tot. El llenguatge s'aprèn per imitació, diuen. L'avi Eduardo era sord d'una bufetada que li van fer a l'escola quan era petit, i va venir a viure amb nosaltres perquè va quedar vidu quan un camió va atropellar la meva àvia materna. La Joaquima Mogas Comas, de qui n'he parlat alguna vegada. Ell havia estat mestre nacional de professió i era bastant més gran que ella, que feia de modista. La va conèixer perquè el van destinar a Cerdanyola i es passava les tardes davant la merceria de la meva besàvia, i sempre entrava a buscar alguna cosa: una corbata, uns mitjons, uns mocadors... Però en realitat "aquest ve a buscar-te a tu!", li deia la meva besàvia a la meva àvia. Dit i fet. Van prometre's i just abans de casar-se, el Domingo, el meu besavi, va morir d'un infart als 54 anys. Segons la meva mare va ser del disgust que la seva filla es casés amb un castellà. Un català i republicà com ell! El cas és que sí, a les fotos que hi ha del dia de la boda dels meus avis, una joveneta àvia Joaquima anava vestida de negre per la mort del seu pare, amb un vestit caigut molt de l'estil dels anys vint del segle passat.  

Durant el temps que l'avi Eduardo va viure amb nosaltres recordo que l'havíem de cridar molt perquè captés alguna cosa, i a mi i a ma germana Vanessa ens va ensenyar a parlar amb les mans, amb l'alfabet per a sords. No el feiem servir sempre, però sí algun cop, i recordo que el sabia llavors. Crec que va ser a l'abril del 1985 que la meva mare va marxar a Sant Sebastià amb la meva germana Susana perquè jugava un torneig d'handbol. I en  aquell intèrval l'avi va morir. Ma mare va agafar el primer avió cap a Barcelona i va tornar amb els de la Reial Societat, que jugaven amb el Barça aquell cap de setmana. Sempre va tenir la recança que el seu pare havia mort just quan ella no hi era, com si se sentís culpable d'haver marxat. Jo tenia deu anys només i tot i que el recordo amb precisió a l'avi, la seva figura magra, sempre amb vestit jaqueta i somrient, se m'ha esborrat del tot aquell llenguatge de símbols que mai més vaig fer servir. 

5 d'agost del 1958, al casament dels meus pares. A dalt el meu pare i la meva mare 
i a baix els meus avis materns, l'avi Eduardo i l'àvia Joaquima.