Dissabte vàrem celebrar el 50è aniversari de la meva germana Vanessa al Cafè Belgrado de Sant Cugat. Estava guapíssima amb el seu vestit de lluentons del Michael Kors. Va convèncer-la ma germana Iolanda perquè se’l comprés un dia de fa dos mesos, “queda-te’l perquè et queda com un guant”, va dir-li l’encarregat de la botiga. Després, una tarda que estàvem a la Fonda Europa fent un cava amb ella i la Iolanda, quan m’ho explicava em deia: “dos-cents i pico euros, saps? Però és que no sé quan me’l posaré jo, aquest vestit!”. I ma germana Iolanda al seu costat anava picant-me l’ullet i rient, perquè estàvem conxorxades preparant-li la festa sorpresa. No s’ho esperava quan ens va veure a tots allà. Tot i que per a nosaltres no va ser cap sorpresa que hi fóssim tots: germans, fills, nebots i amics íntims. Va emocionar-se, va petonejar-nos, saltar, ballar, riure i plorar molt quan van portar-li el pastís amb les espelmes del 50 amb purpurina vermella. I molt especialment amb la pel·lícula de fotografies que li vam passar on també hi eren els que ja no hi son. Diria que ens vam emocionar tots. Estava feliç i així ens ho va fer saber, com sovint fa. No té xarxes socials ni falta que li fa. Té un do per fer-se estimar i avui li he volgut dedicar aquest post.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada