un son profund, d'enric iborra

En la introducció a la seva poesia completa, la Marta Pessarrodona deia que havia après a llegir en anglès gràcies a la Virginia Woolf, de qui va ser una molt bona traductora al castellà. M'encanta la Virginia Woolf. L'Enric Iborra diu que ell va aprendre a llegir en anglès amb la Jane Austen perquè amb les seves novel·les va notar que no li era tan difícil. M'encanta la Jane Austen i, de fet, la vaig descobrir gràcies a ell amb Persuasió.

Avui acabo Un son profund sense poder fer una ressenya amb cara i ulls. He descobert la música de Philippe Rameau, i m'han vingut ganes de llegir Diderot. M'ha frapat la història de la Francesca de Rimini i el seu amant, descrits a l'Infern de Dante, tan reals com que van existir i els van assassinar. I he conegut un Ulisses que era més casolà que heroi. Volia tornar a casa! I com el seu viatge de retorn va servir d'inspiració a Carles Riba per a les seves Elegies de Bierville des de l'exili, o per a la penosa història del Primo Levi a Si això és un home, que relata el seu pas pel camp de concentració d'Auschwitz. M'ho he passat pipa amb la descripció dels contes de Maupassant, i em deixo, em deixo Sòfocles, Kafka, Flaubert, Cervantes, Shakespeare, Tolstoi i més. Per això deia al principi que no feia una ressenya amb cara i ulls. És un llibre que convida a llegir, a endinsar-te en tots aquests autors. El curs 2010-2011 Iborra impartia l'assignatura de literatura universal als seus alumnes de segon de batxillerat, i en un Son Profund fa un seguiment molt més aprofundit de les lectures que s'havien de fer a classe.  Aquestes notes ampliades van ser incialment publicades al seu bloc La serp blanca i la seva intenció era que servissin de suport als seus alumnes.  El que més sorprèn és com analitza les obres. Primer entra en el context del moviment cultural o moviments, perquè mai estan tan clarament marcats i normalment es juxtaposen. Busca el màxim d'angles possibles, a part de la lectura en si, a través de la visió d'altres crítics literaris de referència, com Lionel Trilling, Borges, Auerbach, entre d'altres, i també el seu pare, Josep Iborra. I com m'ha alegrat trobar un passatge en què escriu específicament sobre la importància del món dels somnis en l'obra de Josep Iborra, que també em va cridar l'atenció quan el vaig llegir en els seus diaris i al Breviari d'un bizantí. Els seus microrelats tenen molt del món oníric i també  un deix futurista. Introdueix aquesta nota quan parla sobre el surrealisme i abans d'entrar en Kafka, Proust, Joyce i Mann.

Llegir-lo és com entrar dins d'un multivers infinit. Lectures que porten a altres lectures. Lectures paral·leles per lluny que estiguin en l'espai i en el temps. Lectures de lectures que amplien la mirada d'un mateix perquè els seus lectors han tingut altres vivències. El text mai és el mateix. I segueix viu, tan viu malgrat l'autor faci temps que hagi mort. És com el Cosmos, en continu moviment, transformant-se. Aquesta és la sensació que et queda llegint l'Enric Iborra a Un son profund. Un crític excel·lent. Un lector immens.*

"Si pensem en la quantitat de llibres que val la pena llegir, la brevetat de la vida humana pren un caràcter certament angoixant". Enric Iborra, Un son profund.

*Un son profund, d'Enric Iborra, editat per Viena edicions va ser guardonat amb el Premi ciutat de Barcelona en la categoria d'assaig, ciències socials i humanitats l'any 2013.