el poeta: una reflexió sobre el seu concepte

Després de les paraules penso. Són significats i motius. Però encara ho són més els fets. I al final queden els sentiments.   

Ser poeta, sota el meu punt de vista, no és una qualitat permanent sinó un estat. Un estat temporal. He reflexionat molt sobre això a la meva obra, especialment en el meu darrer llibre publicat, LLegint Bukowski. També en entrevistes que m’han fet, en què he defugit parlar de la meva poesia perquè considero que és un subterfugi de qui la fa en un moment determinat de la seva vida, per tant, donar-ne una explicació en un mitjà o presentació pública per a mi seria impossible i aborronador. El fet d’escriure poesia en un moment determinat no et converteix en poeta, perquè depèn absolutament i completa del teu estat emocional, i les emocions venen i estan perquè ens sentim alegres o tristos per un motiu concret. Particularment els poemes m’han sortit quan he patit absències d’éssers estimats o nostàlgies que m’han portat a una connexió molt forta amb la natura/Univers. No sabria explicar-ho perquè és una veu que surt de dintre però que és com robada, com si entressis en trànsit. També és cert que jo mateixa he parlat sobre la poesia com una percepció tan personal que ningú aliè pot dir si és o no poesia: només qui l’escriu sap com la sent en el moment que ho fa.

Dic això perquè sovint veig a titulars de diaris, a la xarxa, a contraportades de llibres que parlen de “poetes” molt alegrement, com si poeta fos una professió o una etiqueta comercial: no, si us plau, no. Una no s’asseu a escriure poesia com quan ho fa amb una novel·la. Ni tampoc amb un relat. Ni tan sols en un assaig, que és més lliure, però si seus a la cadira davant del teclat per força et pot sortir alguna cosa decent. La poesia cau de l’ànima més que del pensament. I posats a triar preferiria no haver-la d’escriure mai. Tinc alguns poemes escrits i publicats. I sé que en el fons se’ls dec al meu pare, per la manera d’apreciar les coses que tenia i de recordar les seves pèrdues més doloroses: la de la seva mare i la meva germana Elisenda. En els silencis, sobretot en els silencis que es guardava, ell era -sense saber-ho- qui tenia l’esperit de la poesia en els seus ulls.