anant amb l'ave cap a madrid

Fa uns quatre anys vaig anar a Madrid amb el meu responsable a visitar la cap de compres de fornitures d'El Corte Inglés. M'hi va convidar a anar perquè sóc la gestora de les comandes d'aquesta firma i sempre és bo que coneguin el rostre de la persona que hi ha al darrere dels correus diaris. Va ser una visita molt agradable, tot i que feia cosa veure centenars de metres quadrats buits que abans havien omplert treballadors que havien estat acomiadats. Inditex els va passar al davant fa anys. La Carmen ens va convidar a fer un mos al bar de Tomás Bretón. El típic bar de barriada i gent  treballadora, amb cambrers que van com una bala i la barra d'acer neta com un llum malgrat omplir-se de tasses i platillos contínuament. Em va encantar el pinxo de truita de patates i la canya de cervesa tan freda i espesa, perfecta de bé que la tiren. En tot cas no era per explicar la meva estada de feina allà que he iniciat l'escrit. 

Va ser a l'AVE i ja arribant a l'estació d'Atocha que ens vam aixecar per preparar-nos per la sortida. Com nosaltres, tota la resta dels passatgers. És una sensació que em passa molt a estacions, aeroports i llocs concorreguts que no conec. No és que viatgi gaire però en aquell moment vaig veure desenes i desenes de caps humans. Caps sense nom ni forma. Vaig dir-li al Joaquim: "tots aquests caps que veus aquí algun dia seran cadàvers." Va arronsar el front i va dir: hòstia, que bèstia! I després va fer un mig somriure i va mirar-se les persones del costat de reüll. No vaig dir cap bestiesa perquè això és una veritat com un temple, però suposo que no és una cosa molt habitual de pensar abans de baixar d'un AVE. Després, de tornada a la nit a punt d'entrar a Sans, va ser ell qui m'ho va recordar a la manera d'acudit allò dels cadàvers. "A aquestes hores i amb les pintes que arrosseguem, ja ho semblem pràcticament", vaig respondre-li.