llegint "espigolant montaigne", un assaig del josep iborra

Michel de Montaigne (1533-1592)

Segueixo amb Espigolant Montaigne, la segona part d'El vici de la introspecció del Josep Iborra. Una cosa que m’agrada molt d’aquesta part és que em permet llegir Montaigne sense haver-lo llegit. Iborra desgrana els assajos del francès incorporant-hi àmplies cites textuals i literals del Michel de Montaigne. No només l’aclareix, el comenta, el compara amb altres autors com Fuster, Valéry o Pascal entre d’altres, sinó que també es pregunta de manera oberta si hi veu alguna discrepància amb el que hi deia el pensador del segle XVI. A més et permet fer-te la teva pròpia valoració dels pensaments de Montaigne, és com un quadre a dins d’un quadre, que fa que afinis la vista i hi pensis més, fins i tot.

Si he fet aquesta introducció no ha estat per fer-ne un resum del que n’he extret, no ho vull, justament pel pensament “ondulant” de Montaigne, sinó perquè aquest matí m’he aturat a la pàgina 448, on m’he trobat amb una d’aquestes citacions i que m’ha remès a L’adolescent de Dostoievski:

<<No corregeixo en absolut les meves primeres idees amb les segones; bé, potser algun mot, però més per variar que no pas per amagar. Vull que s’hi vegi el progrés dels meus humors i que cada part es vegi en el seu estat original (...) examinar el transcurs de les meves mutacions.>>

No és això l’essència del dietarista? O almenys hauria de ser-ho. El seu dia a dia no pot corregir-se amb el pas del temps, i per molt desenfocat que es vegi després, allò forma part d’ell. I evolucionarà i és normal que ho faci.

En aquesta mateixa línia l’escriptor rus Fiodor Dostoievski va escriure a la seva novel·la autobiogràfica L’adolescent:

<<Renego de no poques coses que he escrit i sobretot del to de certes frases o pàgines, però no vull esborrar ni corregir ni una sola paraula.>>

Amb El vici de la introspecció a casa meva

*Aquestes són algunes notes preses sobre la marxa d’una lectura d’El Vici de la introspecció que encara vaig fent a estones. (El vici de la introspecció, Josep Iborra. Ed. Alfons el Magnànim. 651 pàgines).