zona zero

Els primers records que tinc del meu pare deuen ser de quan ell tenia la meva edat, uns 48 anys. Dels darrers gestos que li vaig veure fer devia ser un de molt característic d'ell: guardava un contingut silenci davant d'una emoció que el commovia. Una vegada vaig dir que el millor que li podia passar a un escriptor era viure sense haver de pensar en escriure. És a dir, que l'estat perfecte era el previ a prendre consciència d'escriptor. Quan ho vaig dir pensava que aquesta consciència presa era irreversible, i que havia d'acceptar la situació com estava i seguir endavant, evolucionant com a escriptora. 

Com si fos un silenci contingut, en un parèntesi de més de dos anys que fa que em vaig separar definitivament, tinc la sensació de no haver escrit, malgrat haver fet molt assaig literari i altres escrits, com d'haver perdut aquesta consciència d'escriptora. És la meva vida la que ha anat evolucionant, i ara em trobo en un d'aquells moments previs a l'estat d'escriptora. Semblarà una contradicció perquè ara mateix pico aquestes línies, però el que faig és traslladar el pensament posterior al sentiment. Estic en un moment de canvis a la feina. Sense parella perquè alimento la meva soledat. I tot i així penso que estimar algú i que t'estimin és de les coses més maques a la vida. Ser independent com ho sóc, no vol dir ser indolent. Amb tot això vull dir que no tinc cap projecte literari al cap, perquè abans tinc coses com apuntar-me a anglès, llegir, que m'omple molt, i si puc amortitzar hipoteca també ho faré. Tinc una vida molt reglada. I encara que acabi publicant Després de l'última abraçada, fa cinc anys que la vaig escriure, així que seguiré tenint la sensació d'haver tornat al meu estat original d'abans del 2013. A la zona zero. I estar amb aquesta llibertat, sense aquella pressió interior és un descans.