sobre les lectures i rosalía de castro

Sobre les lectures.

M'han de venir de gust, ser jo mateixa amb elles, deixar-me dur per l'instint, la curiositat. A vegades les pauso, marxo a la cuina entre els fogons; les intercalo amb poesia, que em dóna aire; o amb els meus propis pensaments. Em ve al cap aquella idea que he llegit al llibre i m'ha obert la ment. Sí, i la faig assaig en el meu pensament. La discuteixo a dins meu. Trec una nova conclusió. Hi tornaré un altre dia amb aquell llibre.

El que més em fascina és la crida d'un autor que em reverbera en el subconscient a través dels anys, com si el tingués ancorat per sempre. Em passa de tant en tant amb la Rosalía de Castro, hi vaig i hi torno, en poesia, novel·la i assaig. I m'he proposat llegir tota la seva obra. Cada vegada que l'he llegida em dóna alguna cosa a canvi: sento que se m'amplia enormement la visió literària, perquè era apassionada, intel·ligent i culta. Tot és u: la visió metafísica del món, de l'ésser completament unit a la natura i com transmet els costums del seu poble. La vida i la mort, fins i tot quan moria va demanar que li obrissin la finestra per acostar-se al mar. Era a Padrón però ella va voler recórrer els camps per atrapar les onades, com si fos La hija del mar, la seva primera novel·la. I tan natural com ho feia. Amb una musicalitat increïble en els versos escrits en gallec. 

Hi ha qui es pensa que la seva poesia és melindrosa i tova, però és perquè no l'han llegida ni poc ni molt. Un dels noms deformats de la literatura. A mi m'encanta i me la reivindico per a mi mateixa, és un regal. I amb això ja en tinc prou.

Mes tras mes, pedra tras pedra,

ti te irás desmoronando,

ceñida por sintas d'edra,

mentras qu'outra forte medra,

qu'así ó mundo vay rolando.*