llibert i el jamboree

Aquesta és la història del nom del meu fill Llibert. La tinc escrita en format de memòria en un arxiu guardat al drive que va des del 1995 fins al 2006, però ara la narraré tal com l'hi vaig explicar l’altre dia, mentre sopàvem en un japonès de Granollers.

No ho havíem planejat. Vam anar al Wagaya dijous al vespre i en Lin, el propietari d’origen xinès, sempre amable, em va rebre pel meu nom de pila: Hola Jèssica, qué tal? Cómo van los campeones? Ho fa amb la resta de clients que hi anem des de fa anys. Tinguem reserva o no, sempre ens troba una taula per sopar. Ens té fidelitzats. El restaurant el vaig descobrir per una companya de feina que me’n va parlar. Els meus fills es deleixen per l’amanida de fideus picants i pel sushi. Jo acostumo a demanar les gyozas i la tonyina mig crua i caramelitzada.

Mentre sopàvem vèiem com anava entrant gent per demanar taula improvisadament o amb reserva. De la major part en Lin coneixia el nom: Hola Manoli, choca esa! Qué tal Marina, cuánto tiempo! Hombre Diego, me alegro de verte! Cómo está tu familia?

Vàrem riure, el Llibert i jo, i li vaig dir:

- Veus com se sap els noms de tothom? És llest: Manoli, Diego, Marina, Jèssica…

- Sí mama, és que són noms habituals, fins i tot el teu és un nom normal, no habitual però sí normal. No com el meu, que no és ni habitual ni normal!

- Doncs és un nom preciós, i encara ho és més per la seva història.

- Sí, ja, ja sé… que eren els esclaus romans que alliberaven.

- No, no. Pel motiu per com te’l vam posar. Va ser el mateix dia que vaig saber que estava embarassada, el juny del 2006. Vam anar al Jamboree a veure actuar el Llibert Fortuny, que és un dels millors saxofonistes de jazz contemporani.

- Mama, em parles dels llocs com si jo els conegués… Jamboree? Què és això?

- Doncs allà a la plaça Reial, una sala molt petitona de jazz. De les poques que queden, abans que hi hagués tants guiris. Primer vam sopar al Santa Mònica, que ja no existeix tampoc. Aquella nit vam tenir sort, hi vam anar amb el Xiqui i la Gemma, i el Llibert va tocar de manera improvisada amb altres jazzistes americans que estaven aquells dies per Barcelona. Quan van acabar el concert el Llibert va venir a saludar la Gemma, que me’l va presentar. El vaig felicitar i li vaig dir que estava en estat i que si tenia un nen li posaria Llibert com ell. Llavors encara no sabia que en seríeu dos, però el teu nom ja estava decidit.

El meu fill no estava per a sentimentalismes i es va quedar amb allò dels guiris i em va voler rebatre. És a l’edat de fer-ho, l’edat del no i de protestar. Va agafar el telèfon per dir-me que no era cert que ara hi hagués molts més turistes que llavors, quan encara havia de néixer. I va començar a mirar estadístiques. I em va parlar de Roma, París i Londres i de xifres encara més grans de turistes que aquí. Si segueix així tindrà arguments per a tot. Després vàrem compartir un gelat de te verd. Espero que quan tingui la meva edat recordi el Llibert Fortuny i una sala de jazz emblemàtica que em va inspirar el seu nom una primavera del 2006.

El saxofonista Llibert Fortuny es va graduar Suma Cum laude a la Berklee College of music de Boston