Vaig aixecar-me del sofà per anar a Granollers. Volia entrar a La Gralla per fer una ullada a la secció de novel·la en català per si veia alguna editorial més que no hagués vist ja on-line. Volia enviar la novel·la perquè me la publiquessin. Ja l’estava enviant, de fet. Feia una xafogor asfixiant, d’aquella que amenaça amb un xàfec típic d’agost. Va ser l’instint que em va fer sortir del sofà. Com les formigues quan és a punt de ploure.
Res de nou a les prestatgeries: Comanegra, Labreu, Club editor, Periscopi, Anagrama, Raig Verd, La Campana, Columna, Viena i poca cosa més.
La Dolors en veure’m em va dir que al matí una noia s’havia endut dos dels meus llibres. Poesia i relat. Havia anat expressament a demanar-los. Em va fer gràcia, és clar.
En el meu somni no plovia com ho va fer ahir a la tarda. Va caure un xàfec intens d’agost. Anava en tren amb l’original de la novel·la sota el braç i uns passatgers amb pintes de heavys me l’agafaven per canviar la portada allà mateix. "On vas amb això?! Així no vas enlloc". I m’hi posaven una que imitava uns tatoos barrocs de coloraines, i moltes guardes amb més dibuixos abans de la novel·la. De sobte era a casa de la Maria Bohigas, al seu jardí. Ella atenia una noia i jo m’asseia en un banc al seu costat esperant amb la meva novel·la, com si hagués demanat hora al metge però ella m’ignorava. Em veia, tot i que no tenia intenció d’acabar la conversa amb l’altra noia. Després hi apareixia la que representava que era la seva filla, una jove de mitja melena castanya i rostre neutre que no sabria definir. És com si el somni només definís les cares de les persones que coneixem a la realitat. Li preguntava a aquesta noia si era la seva filla i ella em deia que sí. Quan li deia que era allà per donar-li la novel·la em deia molt amablement que no, que podia marxar i que no em rebria. La Maria mirava sense intenció d’intervenir. I jo tossuda deia que no marxava, que havia arribat fins allà i li entregaria la novel·la. I començava a plorar intensament. Quan plorava, en el somni, plorava perquè recordava què m'havia portat a escriure-la, i pensava en les veus dels qui ja no hi eren i que tenia allà dins guardades a la meva història. Pensava en ells i sanglotava. Va ser en aquell punt que l’editora va intervenir i va accedir a agafar-me-la.
Llavors érem a l’interior d’una mena de sala menjador. La Maria, la filla i jo. I quan ens disposàvem a obrir el meu llibre era quan apareixien les portades i les guardes barroques i en adonar-me'n corria a treure-les i em disculpava dient que allò no era cosa meva. Els explicava la idea dels nois que m’havia trobat al tren. De sobte jo demanava per anar al lavabo de la casa i allà em trobava amb la madame Bovary de la meva novel·la L’administrativa. En realitat era la noia amb qui m’havia inspirat per fer el personatge, i aquesta sí que tenia el caràcter ben definit en el somni: AI NENAA, QUÈ FAS TU AQUÍ? JO VINC DE CONVIDADA, SAPS? I se n’anava contornejant els seus malucs directament al tocador a posar-se maquillatge en pols a la cara.
En sortir del lavabo havia desaparegut la madame Bovary, l’editora, la filla i la meva novel·la. Era en una casa amb molta gent desconeguda. En una mena de cortijo andalús fent un tour per dins la casa, i al meu darrere anava el rei emèrit i al davant la seva amant! Aquella la Corina, que es girava per esbroncar-lo perquè estava fent aquell tour “de gratis”. I jo al mig dient-li que no dona, que com podia dir allò, si no n'havia tingut prou. Però ho deia amb una neutralitat i una tranquil·litat sorprenent. Després, hi havia un mort. De cop ens trobàvem el parent de la propietària del cortijo al mig d’unes escales a qui li havia agafat un papatús. I quan m’he despertat tot just estava la munió de gent donant el condol a la dona propietària de rostre indefinit.*
*Vaig enviar la novel·la per correu a Club editor i la meva veina de sota és una noia russa que s’assembla molt a la Corina. Me la vaig trobar ahir quan sortia del pàrquing per anar a Granollers. A la madame Bovary encara no l’he vist tornant de vacances, però la veuré, la veuré.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada