24⁰C. L'aire entrant per la finestreta del cotxe i una balada rock a l'emissora de ràdio. Nit de finals d'estiu. T'has llevat per anar a treballar i fas les coses perquè et paguen. Els correus i la feinada no t'importen, avui. La treus amb empenta, una cosa darrere l'altra. És el teu estat d'ànim lluminós i no hi penses.
Torno a la carretera. 24 graus centígrads és la meva temperatura ideal. L'aire lliscant per la cara i pensar en totes aquelles pors que he deixat enrere. Aquelles nits de tornada just després de la separació amb el terror a la solitud, com si entrés dins d’un túnel fosc que m'engolia a mesura que avançava amb el volant agafat a les mans.
Sona la balada de rock anglès a l'emissora de ràdio. És perfecta. La conec. La carretera és la mateixa. Avanço a través de la nit cap a casa i veig els llums del poble il·luminant els carrers. Se'm fan càlids. Com un vaixell que albira el port espurnejant a mitjanit.
Aparco el cotxe al garatge. Saludo els veïns i pujo al pis. Sento una pau calma abans d'anar-me'n al llit. El buit i la plenitud alhora. M'agrada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada