A l'església de Sant Pere de Vilamajor hi ha una làpida incrustada en una de les parets laterals on diu: <<Sepultura de Barthomeu Bruguera et Bruguras. Pages y dels seus. 1644>>. I a sota el dibuix d'una calavera. Tot al voltant s'hi respira una quietud i una pau immensa. Hi ha l'era sota la Torre Roja, des d'on s'hi divisa la plana de Vilamajor i el Montnegre. L'any 1448 un terratrèmol va enderrocar la muralla i la resta de torres de la força, on hi havien estiuejat la Peronel·la i el Berenguer.
Al matí recorro el camí boscós, tot passejant, paral·lel a la riera que dona nom a la Vila, ple de faigs i figueres. Hi ha un petit salt d'aigua on les dones venien a rentar la roba a principis del segle XX, com un safareig natural. A l'alçada de Sant Antoni de Vilamajor no sempre hi corre aigua, però aquí normalment n'hi ha. El camí va a parar fins a un pont que van construir el 1687, a fi de connectar el veïnat de la força amb el del pla. Van aprofitar les pedres de la muralla que va tirar a terra el terratrèmol per fer-lo.
El pobre Barthomeu no se'n va poder beneficiar d'aquest pont, així que les terres que conreava devien ser bastant similars a les que publico a la foto. Queden a uns 3 km per la part del darrere de l'església, ja tocant a l'entrada del Parc natural del Montseny. L'aire és net després de la tempesta. El cel blau. Fa unes hores uns núvols grisos amenaçaven pluja, ara s'han esvaït del tot. Em quedo immòbil una estona.
Per anys i coses que passin, és un lloc que sempre m'ha aportat molta tranquil·litat. Aquí els camps fan callar qualsevol soroll. Només el vent, el crepitar de les fulles i algun ocell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada