Les taules són buides. A l’oficina de l’administrativa no hi queda ningú. Com si fos l’Apocalipsi, tots han desaparegut. Potser sí que som espectres dels qui vam habitar fa anys aquest edifici antic. Alguns han mort de debò, altres habitem uns cossos que ronden pel llarg i fosc passadís.
Les rialles ja no se senten, perquè els espectres no riuen. Creu-me si et dic que ni la memòria les pot retenir. Per això riure és de vius. És un poder només atorgat als vius. La llum és blanca: els fluorescents sobre les taules fredes, i recordo quan dèiem que la fàbrica s’havia incendiat, i que nosaltres érem només un record del que havia estat.
El terra és a punt d’enfonsar-se, a vegades tremola, però ara no queda ningú per sentir-lo. Ni vius, ni morts, ni espectres. Tots han desaparegut. El quadre està servit. Com si sonés Tchaikovsky amb el Concert número 1 per a piano o revisqués Pedrolo amb el seu Mecanoscrit del segon origen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada