rosalía i coco chanel

No us podeu imaginar com estic gaudint amb la lectura d’El caballero de las botas azules. M’estic trobant amb una Rosalía amb molta retranca, gran sentit de l’humor, immens talent per als diàlegs, súper àgils, i una amplitud de mires fora del comú, ja no en una dona de mitjans del segle XIX, sinó per a una dona de la nostra època.

No puc deixar passar per alt tres detalls del capítol VI que fan palès que de Castro era una dona que estava molt al corrent de l’actualitat del seu món contemporani, i en alguns casos avançava en els seus comentaris el que havia de significar un canvi de rumb en la història de les dones.

En una conversa entre un crític literari i un poeta que es troben en un ball de la cort a Madrid, parlant sobre l’aspecte i bellesa de les dones que allà es troben, un d’ells critica els vestits de les dones, embotides en “gàbies d’acer i cotilles a la mandrosa”. Cotilles que empresonen costelles per deixar veure els escots. La conversa s’allarga en to de paròdia en una defensa de la naturalitat de la dona i de l’art grec.

Coco Chanel amb el seu little black dress

Uns quaranta anys després a París, cap al 1910, Coco Chanel alliberaria de la cotilla la dona europea, la dona de l’alta societat més ben dit. Només cal fixar-se en Les espigadores de Millet, pintades al 1857, per veure que les dones pageses vestien bluses amples, sense cotilles, a la manera que la dissenyadora francesa imposaria després. Havien de ser lliures de moviment per força per poder treballar al camp. El mèrit de Chanel va ser portar la comoditat a les peces d’alta costura sense que allò signifiqués pèrdua d’estatus ni d’elegància.

El curiós és que l’autora gallega treu de relleu aquesta qüestió de l’opressió del cos de les dones de la cort a través d’un diàleg entre dos homes, i no de les mateixes afectades, que donen per sentat que en l’opulència resideix la notabilitat.

En aquesta mateixa tertúlia entre els assistents al ball un d’ells cita el cable submarí, que al 1867 feia molt poc que havia començat a funcionar (uns 15 anys) i que possiblement avui molta gent encara no sàpiga ni què és, quan gran part de les telecomunicacions planetàries van per aquest mitjà. També cita els canons d’Arsmtrong, empleats en els bucs de guerra de la segona meitat del XIX, cosa que fa pensar fins a quin punt l’escriptora estava al dia d’innovacions tecnològiques i conflictes bèl·lics del moment.