el caballero de las botas azules (I)

Acabo d’iniciar El Caballero de las botas azules, que la Rosalía de Castro subtitula com a “un cuento extraño”, tot i que en realitat és una novel·la. Per començar diré que ja d’aquell inici de la seva primigènia Flavio a aquest és veu un enorme salt en la maduresa com a escriptora de l’autora. L’originalitat d’aquest inici, prefaci o introducció a la manera de diàleg d’una obra de teatre entre un home, “l’home”, que vol escriure per a la seva glòria després de la mort i “la musa”, és a dir “la inspiració”, que se li presenta com una mena de fada en la forma però de consciència de la literatura en el diàleg, en el que representa que ha de ser la bona literatura per a l’autora gallega, és brillantíssim. Beu de les fonts dels clàssics grecs per a aquesta forma (cita Homer i Virgili o el filòsof Diògenes, que amb la seva làmpara ha d’il·luminar, guiar la inspiració de l’home per a la seva creació, el llibre que li ha de donar la fama més enllà de la seva mort. I és sobre la mort que en paraules de la musa fa l’autora gallega una descripció tan crua com real. No sé si he trobat mai cap autor que capti tan bé aquell punt d’acabament, del no res que significa la mort entrellaçat amb la continuïtat de la vida. “Tú, muerte, eres muda; llegas, hieres, pasas, y ya en vano es interrogar el lecho vacío en donde hace poco se hallaba tendido un cadáver. “Un cadáver!” ¡Qué palabra! (...) “El” “ella” allí en reposo, sin ver, sin oír, sin hablar, en medio de los gemidos de los que “son” todavía. A lo lejos suenan los golpes melancónicos de una campana y llega por fin la noche, ciérrase una tumba, la gente bulle por calles y plazas… “Ríen y cantan mientras la muerte se acerca silenciosa” Ya no hay féretro ni blandones ni suena la campana. “El” o “ella”, ¿en dónde están? ¿Cuanto pasó fue un sueño?”

Cita també a Calderón de la Barca, a Garcilaso de la Vega, al poeta i cantautor francès Pierre-Jean de Béranger, a Fernando de Herrera i sobretot a Cervantes, perquè fa al·lusió al Quixot com a font d’inspiració per al personatge que ha d’encarnar “L’home”. Però no serà del tot, li diu la musa, perquè tindrà trets propis de la musa que li parla, és a dir, propis de la Rosalía de Castro i li donarà una aparença estranya “representarás la más aplaudida, ridícula y singular comedia de tu siglo”.

De Castro va ser una autora del romanticisme a les acaballes i ja en algun poema d'En las Orillas del Sar, el poemari que va escriure abans de morir, comença a descriure el pas d’un món rural, ple de supersticions basades en la fe catòlica a un altre de més pragmàtic. La seva intenció és fer una caricatura de l’home del seu temps contemporani. La va escriure quan tenia 30 anys. Vegem doncs, què ens depararà la novel·la.

Diògenes per John William Waterhouse