la tieta cèlia i les germanes carita

A l'esquerra una parella que no hem identificat, potser el cosí del meu pare, Pere Costa amb la parella. 
Al centre el tiet Alejandro i la seva dona i a la dreta la tieta Cèlia amb el seu nòvio, el Joan Marquès

Aquesta és una foto del convit de la boda dels meus pares que m’encanta. 5 d’agost del 1958. Sobretaula a l’hora dels cafès. A l’esquerra una parella que no hem identificat ben bé. És possible que fos un cosí del meu pare, el Pere Costa amb la nòvia, perquè ma mare algun cop me n’havia parlat. Al centre amb una copa de brandy el germà gran de la meva mare, el tiet Alejandro amb el puro agafat exactament com recordo que ho feia sempre i la seva dona també amb brandy, de qui es va separar i que semblava la Marilyn Monroe. A ella faig referència en la meva novel·la “Després de l’última abraçada” perquè la meva mare la descrivia com a “bona mossa i una dona despampanante!” . El tiet, però, preferia el joc i ella el va deixar i va marxar a Madrid amb la companyia del Tony Leblanc. No van tenir fills.

Sembla una escena de la pel·lícula Casablanca.

A la dreta amb els cafès al davant, la germana de la meva mare, la tieta Cèlia i el seu nòvio, el Joan Marquès, que era de Granollers.

La tieta amb el seu bolso joia, les sandàlies tipus Prada, les perles al coll i la cigarreta a la mà. A ells també faig referència a la novel·la perquè després de més de dotze anys sortint, la tieta el va deixar perquè ell no es volia casar i malgrat haver-se casat després amb el francès, ella sempre hi va estar enamorada. Parlava amb despit d’ell quan el recordava, i a ell el recordo encara quan ja de gran venia com a client al Frankfurt Roca i li preguntava a la meva mare per la tieta.

A principis dels seixanta la tieta se’n va anar a París a aprendre l’ofici de perruquera amb les germanes Carita, un saló de reconegut prestigi on hi anaven les dones de l’alta societat francesa a pentinar-se. Mentre l’aprenia, es guanyava la vida servint en una casa de gent bé a la capital francesa i al principi es feia uns farts de plorar perquè es trobava sola i s’enyorava de la seva família. Després va estar-se molts anys anant i tornant de París, que és quan va conèixer al Jacques, el tiet sord de qui he parlat alguna vegada.

Ma germana gran m’explicava l’altre dia que quan encara tenia la perruqueria a Montmeló, durant els tres mesos d’estiu agafava de lloguer una perruqueria a Sant Antoni de Calonge, on pentinava les dones d’estiuejants de la burgesia barcelonina, i més tard ja va ser quan es va establir a la zona alta de Barcelona i va obrir la perruqueria Cèlia, al barri de les Tres Torres, cantonada Bonanova amb doctor Carulla, on hi tenia contractades quatre oficiales. I en aquesta sí que recordo, com a neboda, el tracte cordial de la tieta amb les clientes i la seva professionalitat. Del saló del carrer Faubourg-Saint Honoré va importar el concepte de "Bellesa global" i també oferia la possiblitat de servei de manicura, depilació o maquillatge, a banda de vendre productes d'alta gama per als cabells i complements per a recollits que portava de París. Com aquells no n'he tornat a trobar més.

Tampoc va tenir fills.