truita de ceba i patates

Quan era petita ma mare m’enviava a dos llocs específics per comprar la carn i els ous. Si es quedava sense salsitxes per fer l’entrepà a un client del bar em feia anar corre-cuita a La Pesca, que quedava a uns trenta metres, just a l’acera del davant del bar. Aquella dona eixuta i vídua que era la mestressa va morir fa molts anys. No tenia fills. Per als ous m’enviava a can Planes, només havia de creuar la carretera i enfilar carrer amunt, que feia molta pujada, a tocar del carrer dels pins. Llavors trucava a la porta de la casa, que quedava entre dues cases de poble, i sortia una dona que em feia esperar a la porta mentre me’ls anava a buscar a dintre. Mai m’havia fet passar. Després tornava amb un parell de dotzenes embolicades en paper de diari i lligades amb una goma de pollastre. Aquest era el ritual. La premsa, un cop llegida, servia per embolicar els ous o els entrepans, o bé per deixar-la estesa pel terratzo moll acabat de fregar. I les esperes a la porta de la granja o davant del mostrador de la carnisseria per adquirir consciència de la cadena alimentària i per ajudar els pares en les tasques de la llar. Això era així.

Ara compro uns ous de granja al súper que van de deu en deu a dins d’unes oueres de plàstic dur. El camí que han fet fins allà no el sé, però hi ha caixes i caixes, i del súper on vaig a comprar n’hi ha com a mínim un a cada poble de Catalunya, així que la idea que vinguin d’una granja amb una vintena de gallines no és ni tan sols verosímil. Però alguna cosa de blat potser sí que mengen, perquè els rovells són més taronges que els dels ous convencionals i també més consistents. La compra al súper la fem perquè ens hi porten els cotxes amb què anem a treballar i amb els temps ajustats com anem, ens ve de pas, ens aturem i omplim el carro i el portamaletes un cop o dos per setmana. Però ha perdut tot el romanticisme que tenien les passes que ens duien fins a la lleteria o la granja i tornàvem feliços amb el pot de llet fresca a les mans amb cura que no se’ns vessés. I sobretot s’ha perdut aquella percepció relaxada del temps. Ara tenim més electrodomèstics que ens ho fan tot, o gairebé, però el món laboral, les hipoteques i l’hiperconsumisme amb què estem immersos ens tenen en una espiral de la qual sembla que no podem sortir-ne. Respiro fons i trenco els ous. Set. Els bato i hi aboco les patates i la ceba que havia posat a coure en una paella amb força oli d’oliva verge i un polsim de sal. És important tapar-les i deixar-les a foc lent durant uns tres quarts d’hora aproximadament, així conserven l’aigua que deixen anar i queden tobetes. Amb el foc ben fort i un altre raig d’oli d’oliva hi aboco tota la barreja de l’ou amb les patates i la ceba ja cuites i veuré com l’ou es cou i s’infla ràpidament per tot el voltant de la paella. Vaig redreçant amb una espàtula de fusta la truita perquè l’ou cru s’escoli per sota i es cogui, fins que veig que en queda poc pel damunt i amb un plat una mica més gran que la paella el col·loco cap per avall al seu damunt i la giro. Aquest moviment està al meu cap, ha de ser ràpid perquè l’ou no caigui, i així la torno a posar per la part que està crua a coure uns tres minuts més.

En girar-la de nou, la truita de ceba i patates està perfecta. Rossa, rodona i gruixuda, un pèl sucosa per dintre. Entre setmana, quan ja m’he quedat sense peix fresc o carn, acostumo a fer aquest plat per sopar amb unes llesques de pa amb tomàquet i una amanida d’enciam, tomàquet i bacallà dessalat. Així que demà sense falta he de tornar a la peixateria del súper, que està oberta per les tardes i hi puc anar quan plego de treballar. *

*Truita de ceba i patates forma part d'un receptari inèdit que vaig escriure durant la pandèmia sota el títol de Receptes de vida.