el regal d'una conversa

Era asseguda a la consulta del doctor Sobrequès. Anava amb temps perquè vaig pensar que si no hi havia ningú m’agafaria abans per a la visita. Quan vaig arribar hi havia una dona, que la recordo ara que m’assec a escriure aquesta història. Una dona de mitjana edat, escabellada, descurada, i amb el cap cot que mirava uns videos en el mòbil. Res destacable. Vaig seure en una butaca del davant on no hi havia ningú i al cap de poc el metge la va fer passar. La sala va quedar buida i vaig pensar que, malgrat que encara faltaven vint-i-cinc minuts per al meu torn, la següent en passar seria jo. Un minut després apareixia un senyor gran, d’uns 76 anys, que coixejava perquè tenia una cama més curta que l’altra. Portava una crossa al braç dret amb què s’impulsava per caminar i una plataforma d’uns quinze centímetres a la sabata del peu dret que compensava l’esguerro. Em va preguntar si la propera en entrar era jo quan anava a seure. Em vaig oferir per deixar-li el meu lloc, que era més a prop de la porta. No va voler de cap de les maneres. Li vaig respondre que tenia visita a dos quarts de quatre, “Vostè a quina hora la té?”, li vaig dir. “A les tres i deu”. Vaig veure que ja no seria la següent. No m’importava, li vaig dir, perquè anava amb temps de sobres. Després de nosaltres va arribar una senyora a qui van cridar de seguida. Al CAP de Llinars hi entra la llum per unes parets de vidre que donen directament al carrer, i des de la zona de consultes pots veure tota la serralada del Montnegre que, si el dia és clar, fa un efecte magnífic pel contrast del cel blau amb el verd fosc dels pins i els roures de la muntanya. És un marc privilegiat que va pensar molt bé l’arquitecte que va dissenyar l’edifici. Feia un sol que espetegava. El senyor va mirar cap al finestral, es va passar el tors de la mà per treure's la suor del front i em va dir: “mira que en fa de calor, avui!”. “Sí, tot i que a mi ja m’està bé. No m’agrada el fred, i miri, menys gasto en calefacció, perquè així no l’hem d’encendre”. Em va explicar que ell no havia de posar mai ni l’aire ni la calefacció a casa seva, doncs era d’aquelles que tenien les parets tan gruixudes, com les que feien abans. “És al davant de Can Torrent, saps on és?” Li vaig dir que no. “Si hi passes sempre hi tinc una furgoneta Renault molt gran aparcada. Es veu de seguida. Fa trenta-cinc anys que la vam comprar. I que n’estem de bé allà! Mira que ha vingut gent per comprar-la, però no, no. No volem”, i de seguida li vaig preguntar si tenia xemeneia. “No, ja m’hauria agradat fer-ne una però la meva dona no va voler perquè deia que feia molt de merder. Hi tenim un braser on ens posem a l’hivern i amb allò en tenim prou”. “És paleta vostè?” “No, no - No em tractis de vostè, dona! No, el que passa és que m’agrada i se’m dona bé.”. Vaig dir-li que jo no en podia tenir perquè vivia en un pis, però que una caseta amb una xemeneia era el somni de la meva vida. No sé si perquè ho vaig expressar tancant els ulls, talment ho estigués vivint que l’home va somriure i va dir: “sí, a mi també. Un foc a terra per fer-te les teves botifarres i un bon pa torrat, no hi ha res millor”. La conversa, més enllà d’això, va seguir. Em va contar que havia vingut de Còrdova de molt petit i que va treballar a l’escola Damià Mateu un temps -pel que vaig deduir de conserge- perquè en dir-me que sempre que l’anaven a veure els nens els ensenyava a fer-se cotxes amb pals de fusta, i que llavors arribava la senyoreta i li fumia crits. La senyoreta me la va dir pel nom, crec que era Rosa. I reia quan m’ho contava. La coixera li venia d’un accident de moto que havia tingut, i ara se li ressentia la cama bona perquè suportava més pes al caminar. “Perdona”, em va dir tot d'una com si li sabés greu i senyalant-se la boca. “És que estic venint per arreglar-me-la i me l'han d'acabar de fer”. Li faltaven les quatre incisives inferiors. No tenia perquè disculpar-se. Vàrem parlar de ponts i pròtesis i com de cares són. Una cosa tan important com la dentadura hauria d’entrar per la seguretat social.

El va cridar el doctor Sobrequès. En sortir de la consulta em va donar la mà i em va dir, “encantat”. “Ara aniré a arreglar el motor de la moto del meu fill petit que ja m’ha liat. No m’avorreixo, no…” “Millor que estigui actiu, clar que sí”. Ens vàrem acomiadar desitjant-nos el millor i el metge em va fer passar.