apologia del bloc (o blog)

Soc de les s’obstinen a escriure en un bloc. I de les poques que em resisteixo a abandonar-los com a lectora. Ja ni recordo com vaig descobrir els primers blocs literaris que vaig començar a llegir fa més d’una dècada. Va ser gràcies a la meva curiositat, no a cap xarxa social perquè no en tenia. I al meu bon olfacte (metafòric, perquè del real gairebé no en tinc). Primer va ser El guardián entre el Centeno, del jove escriptor Javier Aznar. El vaig descobrir a través de la revista Elle digital, on em vaig obrir el meu primer bloc en castellà. La veritat és que aquell del Guardián era un bloc una mica frívol, molt de niño bien i excessivament literaturitzat, però llavors m’anava bé, m’entretenia els vespres a l’època en què també veia Sex in the city. Tots tenim un passat, sí. La veia després de sopar amb els nens i posar-los Bob Esponja abans que anessin a dormir. Li vaig perdre la pista al Javier Aznar quan el van fitxar per a Jot down. D’aquella època també seguia un bloc del gallec Juan Tallón, no en recordo el nom. El vaig abandonar de seguida. Em semblava massa exagerat, esforçat per fer-se un lloc en la literatura castellana diria. I això que llavors no era lectora com ho seria més tard. Paraguas en llamas del català Jordi Mestre m’agradava. Escrivia amb ironia i fent-se un personatge, tot i que era un home culte, molt llegit i els seus posts eren frescs. Se’t feia familiar. Era dels que seguia a diari quan jo encara no escrivia. Entrava per internet i picava el nom del seu bloc. De sobte al 2015 va deixar de publicar. No sé com, de casualitat llegint un dia en Vila-Matas, em vaig assabentar que en Jordi Mestre havia mort. No tenia ni idea de la seva edat, però crec que en tenia al voltant dels 50 per les coses que explicava. D’aquí que deixés de publicar de cop. A més, en una de les darreres entrades esmentava la seva intenció d’escriure una novel·la. Em va saber molt de greu. Fa cosa perquè si visites Paraguas en llamas encara està allà la seva darrera publicació “otras mujeres”, del gener del 2015, com qui entra a l’habitació del mort i resten totes les seves coses intactes: l’abric al penjador, les sabates al sabater, el llapis sobre un full de paper al damunt de l’escriptori com amb intenció de tornar-lo a agafar l’endemà. Els objectes de qui ja no hi és. Els pensaments de qui ja no hi és. També llegia un bloc d’una periodista madrilenya, la Diana Aller, que feia cròniques biogràfiques, d’un feminisme radical, una mica esbojarrades però extremadament ben documentades i argumentades. Vaig descobrir allà la premi Pulitzer Betty Friedan que tant em va aportar després. Entre mig vaig anar endintsant-me en altres lectures d’autors i autores en paper, en assaig, en novel·la i poesia. I vaig deixar de visitar el seu bloc, tot i que també ella va deixar de publicar allà. Els blocs que havia llegit anaven desapareixent. En aquell moment jo ja tenia el meu propi bloc en català, que és aquest mateix que llegiu ara. Un dels pocs que encara es resistien a escriure era un noi madrileny que feia de professor de literatura castellana a la Universitat d’Alabama, als Estats Units. Era al seu Montones de papeles. Quan vaig començar-lo a llegir ell encara feia d’advocat en un bufet de Madrid, però es va cansar de tant de canibalisme amb els desvalguts i va penjar la toga. Això ho sé perquè ho narrava al bloc. Vaig seguir a les seves narracions tot el seu procés d’ingrés a la universitat com a professor, i no li va ser fàcil. M’agradava per la seva sensatesa, era un noi jove amb el cap molt ben moblat i tenia publicacions que parlaven del món d’avui, de l’estupidesa que es troba a les xarxes socials, del que aportaven les bones lectures, de la seva família, de la seva infància, dels seus amors i desamors. Tenia talent com a dietarista, i a més sense “donar-se-les de”. Tenia la seva pròpia personalitat. Em va fer especial il·lusió trobar un comentari seu un dia al meu bloc felicitant-me perquè havia vist que havia publicat un llibre. I em saludava des d’Alabama. No ens vam conèixer mai personalment, però el bloc era un recordatori que seguia viu, i que la seva vida continuava evolucionant. Des de febrer que he vist que ja no publica res. No en sé el motiu ni tinc manera. Bé, podria enviar un comentari al seu bloc i veure si em respon. Però no ho faré. Si és perquè se n’ha cansat és en el seu dret, i si és per raons de pes tampoc puc fer gran cosa. Ara em queda el bloc de literatura del professor Enric Iborra, La serp blanca, l’únic en català de tots els que he esmentat. A ell sí que vaig descobrir-lo per Facebook farà cinc anys, i estic molt contenta d’haver-lo descobert perquè és dels que aporten. M’agrada molt la naturalitat amb què escriu sobre temes d’alt valor afegit. Em refereixo a que té molt de nivell intel·lectual i l’usa amb molt bon criteri, sense donar-se-les de, tampoc. Ni falta que li fa. Ja m’hi vaig referir en una entrada anterior. Espero que sigui dels que persisteixen en publicar al bloc i pugui seguir llegint-lo molt de temps. Gràcies a ell vaig descobrir la Jane Austen i el seu pare, el Josep Iborra. Per a mi el bloc encara té l’encant de la privadesa, la intimitat de qui l’escriu, la tria personal d’obrir-lo si t’agrada i t’interessa el que diu. De recordar una entrada en concret perquè et remetia a algun fet de la teva vida. I de quedar-te amb el seu nom com aquell qui recorda el títol del seu llibre preferit. Digueu-me obstinada o romàntica. Això amb la xarxa virtual encara no passa.