quins llibres recordo de petita?

Anotat a mà en un full. 

Si em preguntessin quin llibre recordo de la meva infantesa hauria de contestar una enciclopèdia Vox de 24 volums que em van regalar els meus pares per Reis quan tenia 11 o 12 anys. Després pot sonar estrany, però a casa les lectures que solia veure eren diaris. El meu avi era subscriptor diari de La Vanguardia i el meu pare era subscriptor d’El Mundo Deportivo, que pertany al mateix grup Godó. No m’estranya que em sortís la vena de voler ser periodista, periodista de premsa escrita, a més. La imatge que tinc del meu avi és ell assegut en una butaca de vímet amb La Vanguardia oberta de bat a bat tot el dia. Se la llegia tota, i després feia els mots encreuats. Hi havia desenes i desenes de diaris a sota la llar de foc, que servien per encendre la llenya o bé per a posar sobre el terratzo quan l’acabaven de fregar ma mare o les meves germanes. A mi m’agradava mirar les restes d’aquell diari quan ja l’havia llegit l’avi, i m’imaginava a mi mateixa escrivint aquelles cròniques amb el meu nom encapçalant-les. El primer que feia el meu pare abans que ens llevéssim, era anar a Ca la Teresineta a buscar “El Mundo” com deia ell, i després arribava a casa i encenia el foc i es feia un parell de talls de mitjana de be per esmorzar amb dues llesques de pa. Obria el diari i el llegia mentre esmorzava a la cuina. Això si no anava a l’era de Can Buscarons i feia el foc allà. Fins abans de l’adolescència l’acompanyava sovint els dissabtes i esmorzàvem a la muntanya, entre pins i alzines, molt a la vora de la carretera de la Roca, i amb una tranquil·litat “que ni el propi rei es pot permetre!”, em deia amb èmfasi el meu pare. Era habitual també que s’acostés algun esquirol a menjar aglans que queien dels arbres. Ara es difícil veure’n. Hi ha molt de trànsit i més carreteres variants que abans eren bosc, i als esquirols els agrada saltar d’arbre en arbre. Ara no poden. Ell sempre bevia vi amb gasosa que es portava en una bota de cuir i feia tot el ritual d’estirar el braç fins ben amunt mentre queia el rajolí de vi de Gandesa directament a la boca. Reia en acabat. Només m’agradava aquell be que feia a la brasa el meu pare. Ara ja no en compro mai, és una carn que em fa angúnia. De la premsa esportiva m’encantaven les cròniques. El ritme, la vivacitat. A casa em passava el dia veient esports perquè el meu pare n’era un gran amant. Tenia tres germans ciclistes a més. I les vitrines de casa a rebentar de trofeus que havien guanyat. Per a mi només eren objectes que acumulaven pols que havíem de netejar. Copes d’acer de totes les mides i formes vingudes d’arreu de Catalunya i resta de l’estat. Mirat amb perspectiva, els meus pares, amb vuit fills que van tenir s’hi van dedicar molt amb el tema de l’esport, sobretot. Caps de setmana de competicions amunt i avall, llevar-se d’hora, preparar esmorzars, fregues a les cames que els feia ma mare i animar-los com la fan més devota. I funcionava, perquè normalment guanyaven. Això de competir no m’havia agradat mai, però a mi i a la meva germana Vanessa ens va portar a fer ballet, la meva mare. Ens duia sempre al Corte Inglés a buscar els tutús en tul blanc i les sabatilles de punta negres i les mitges color carn. I li encantava venir a veure’ns als festivals de dansa. Presumia de filles. Què malament que ho passava jo, a dalt de l’escenari! Uns nervis! El cas era que novel·les novel·les no n’havia vist per casa, però partits de tennis, de futbol, d’handbol, tours de França i Grans premis de motociclisme, a dojo. El meu pare havia estat treballador de motocicletes Derbi, literalment havia construït les motos amb què va guanyar una pila de mundials l’Ángel Nieto. Com no li havia de fer gràcia veure com funcionava la moto que ell havia fet. Ho vivia amb passió. Quan jo el vaig conèixer ja no, va ser de jove que havia jugat a futbol amb el Mollet i competit amb bicicleta, ho portava a la sang, vaja. I fins poc abans de morir anava amb la bicicleta a tot arreu. Al forn, a la peixateria, a la carnisseria. Era el Pere i la seva bici. O el Pere i el seu Mortadelo i Filemón als vespres. O el Pere i el seu Carrusel Deportivo. O el Pere mirant el telenotícies. Sempre al dia, sempre al dia! O el Pere escoltant en Ray Conniff o unes sardanes el diumenge al matí.

Sabeu per què m’ha vingut al cap tot això? Perquè he vist una entrevista a una autora en què li preguntaven quin llibre recordava de petita. És una pregunta molt típica que fan als escriptors. I la resposta sol ser molt típica perquè contesten amb títols de llibres. I m’he quedat pensant. La meva resposta seria aquesta que us he escrit a dalt. Per això encara soc una escriptora als marges.