la tarda i els pastissos

Algunes tardes, després de treballar, torno a casa amb la idea de fer un pastís. Entro per la porta, deso les claus al penjador de l’entrada, em descalço i em poso còmoda. La idea no la deixo anar. Em rento les mans, obro la nevera, agafo cinc ous, la mantega, la farina i el sucre de l’armari, el llevat, la xocolata fondant, la melmelada d’albercoc i l’ametlla en pols. Hi ha un espai de memòria mentre utilitzo tots aquests ingredients, un motiu. El sacher de la Viñallonga em delia quan era nena. I una intuïció em porta a reconstruir-lo amb el mateix sabor i textura que aquell que tenien a l’aparador de la pastisseria a la carretera de Vic de Montmeló. M’hi quedava amb el nas enganxat als vidres observant el pastís de xocolata d’origen vienès. Els meus fills no el van tastar aquell sacher, tot i que a través del meu poden recuperar una mica la meva infantesa, i a mi m’encanta veure’ls gaudir menjant-lo.

El meu pastís de poma

Ara que ja és tardor, una tardor primerenca encara, l’excusa de cuinar les tardes de dissabte és perfecta. La cuina oberta a l’estil nòrdic, la llum groguenca del sol que es reflecteix sobre les rajoles blanques i les pomes Royal Gala que hi tinc sobre el fruiter m’inciten a començar un altre pastís de l’esmentada pastisseria, l’Strudel torte com la feien ells. Pesant, poc ensucrat, amb tota la consistència i humitat de la poma a la massa i tallada a l’exterior untada amb la mateixa melmelada d’albercoc un cop enfornat. El pa de pessic queda flonjo, un pèl àcid amb la dolçor justa. Si la meva vida fos com la d’una pel·lícula, m’agradaria que fos aquella de Chocolat, ser com la Juliette Binoche amb un obrador on poder gaudir fent aquests pastissos de tardor. I un gran finestral al davant que donés a un carrer antic, empedrat com d’aquells dels anys 20 del segle passat per on passessin les mares amb els nens petits tornant de l’escola. És un moment que, per anys que passin, segueix amb l’aire naïf de sempre.

Juliette Binoche a Chocolat

Quan em manquen els dolços se m’acut fer-ne un de pastanaga, normalment tinc pastanagues al refrigerador per fer amb mongeta tendra i patata els vespres per sopar. Aquest pastís vaig començar a fer-lo l’any passat, només per contradir la recepta del típic carrot cake anglès, i que trobo massa empalagós. Sempre m’ha sobrat la cobertura de crema àgria que hi porta al damunt. Jo el faig com si fos un pa de pessic de iogurt però en comptes de iogurt hi poso tres pastanagues triturades. I queda molt bo perquè la pastanaga ja és dolça de per si, i a més molt bona per a la vista i la pell. Mai he aconseguit fer-ne un que feia la meva mare al frankfurt Roca, que era de pastanaga i coco ratllat i que recordo exquisit. Bo i fresc sempre el tenia a la vitrina per als clients. És com si el tingués a la boca aquell sabor tan exòtic. Des de llavors no l’he vist ni tastat enlloc. Tampoc sé d’on va treure la recepta la meva mare, és possible que fos idea seva o que l'hagués tastat en algun restaurant de Barcelona, quan anava a visitar la tieta Cèlia. Tenia molt bona mà per a la cuina i li agradava improvisar.

El més tardorenc de tots els que faig és el plum cake. Aquest me’l va ensenyar a fer la mare del meu ex. No he tastat un plum cake més bo que aquell. La crosta li quedava forta, cruixent, d’un marró caramelitzat, ben oberta per dalt i amb el gust de la mantega i rom a la massa. Jo crec que aquell forn tan antic i ennegrit de l’ús era el secret d’aquells plum cakes que feia la Pepita, tot i que també era una gran cuinera. La clau és que les panses i les cireres quedin ben submergides en rom negre tota la nit, i l’endemà ja es poden barrejar amb els ous, un bon pedaç de mantega, la farina, el sucre i el llevat. Aquest pastís el porto fent des que els meus fills eren bebès, i ja quan tornaven de la guarderia me’l demanaven per berenar. Feien molta gràcia menjant les panses que quedaven al plat.

El meu plum cake

Després de menjar un tros de pastís de poma, l’altre dia el meu fill Gerard em va dir: "mama, pots anar alternant pastissos: ara sacher, després poma, pastanaga, plum cake … sacher, poma … i així en bucle". I em va somriure amb aquells ulls blaus tan macos que té.

M’agrada que els agradi que els cuini. Com a mi m’agrada la cuina per l’espai que guarda de memòria, això mateix els passarà als meus fills quan tinguin la meva edat. Preservar les arrels és bàsic per a construir la nostra identitat. Per això per a mi la cuina és tan important.