els còmplices d'enric iborra

Escriu les paraules justes i precises. Sento especial debilitat per la seva manera d'expressar-se tan natural i aparentment senzilla per parlar-nos sobre llibres. Dic bé, llibres, perquè l'Enric Iborra entén la lectura en el sentit més ampli, no només en el literari. Filosofia, art, història, música, economia, biografia, premsa, diccionari enciclopèdic, tot alimenta el món de les lletres. D’ell admiro la profunda mirada que fa en les lectures que comenta i la gran capacitat analítica que té per entendre el pensament d’un escriptor. Del que deixa escrit i del que no. Si per escriure s’ha de tenir una sensibilitat especial, també se n’ha de tenir per llegir. Veure més enllà d'allò que narra la història, que diria que és el més important. El que no és obvi sobre la pàgina. L’ordre sord de la literatura. En això l’Enric Iborra hi té un do.

Amb Els còmplices a Vilassar de mar

A través de les seves lectures, als Còmplices ens parla de la vida, la felicitat, l’enuig, la injustícia, el pas del temps, la veritat i la falsedat, exposa els pensaments dels autors i també se’ls qüestiona, amb aquella dosi d’escepticisme que ja tenia el seu pare, l’escriptor Josep Iborra. Precisament el fet d’haver llegit aquest darrer recentment, m’ha permès identificar amb més claredat molts dels escriptors de què parla l’Enric Iborra als Còmplices, perquè també són els seus referents: Valéry, Flaubert, Mallarmé, Balzac, Dickens, Stendhal, Pla o Montaigne, amb una particular atenció sobre aquests tres darrers. Les cartes de Stendhal, els assajos de Montaigne, els dietaris de Pla. I a aquest gènere li dedica una bona part del llibre, perquè diu que hi té especial interès com a lector i com a escriptor, encara que dubta que els seus apunts privats tinguin cap interès per a ningú. Bé, en tot cas, si mai es decideix a publicar-los m’agradarà molt llegir-lo en aquest vessant dietarístic.

Malgrat que en els darrers 13 anys he dedicat molt de temps a la lectura, la major part de les obres que comenta Iborra no les he llegit. Les coneixia de les classes de literatura de COU, clàssics com La divina comèdia de Dante “una obra excepcional per la força amb què expressa la seua època o, més exactament, la frontera entre dues èpoques”, assenyala l'autor valencià. O quan ens parla de David Hume i es pregunta "on incloem Hume, en una història de la filosofia o en una història de la literatura?", certament és un autor etiquetat com a filòsof, però aquí Iborra reivindica la seva hibridació literària. Literatura no és només -diu- "literatura de creació: narrativa, poesia i teatre." 

Encara em queda molt de recorregut com a lectora. Per això estan els llibres com Els còmplices, per enriquir-nos. Sempre dic que la satisfacció més gran que pot tenir un autor és portar el lector molt més enllà de la seva obra. I amb l’Enric Iborra m'han agafat ganes de llegir les cartes de Plini el jove, de qui n’és molt fan, entre d'altres coses perquè en elles diu que narra la mort d'una noia i el dol del pare i una inundació. I m’ha fet gràcia perquè això mateix ho narro també en una novel·la que tinc inèdita. També perquè vaig ser a Pompeia i Herculà fa sis anys i m'ha interessat molt la crònica sobre què va passar amb l’erupció del Vesuvi dos mil anys enrere, i d'això també en parlen aquestes cartes. Els llibres ens porten a altres llibres, i sí, és meravellós. Gràcies, Enric.

L'escriptor Enric Iborra (València, 1960)