lletres de plini el jove

Una de les característiques de les cartes és que parlen de fets en present. Puntualment poden fer-ho d’algun record en passat, però l’atractiu és la seva extensió d’un tema en present i que va adreçat a una altra persona, per tant té aquell to de la complicitat. (No equival a una nota d’un diari, que seria privat i per a un mateix. Això en principi, ho poso entre parèntesi perquè ara molts són destinats a la publicació o, sense anar més lluny, jo mateixa publico apunts al meu bloc que es poden considerar dietarístics. No m’hi estendré ara). Ja m’hi he referit altres vegades, és una llàstima que hagi desaparegut la comunicació per carta, ara el que més s’acosta seria l’e-mail, que guarda una mica aquell alè de romanticisme que tenien les cartes, i no ben bé. Des del moment que escric en aquests termes sóc conscient que m'he fet gran, ho sé, sí. 

Estic entusiasmada amb la lectura de les Cartes de Plini el Jove, que vaig descobrir fa poc llegint el professor Enric Iborra. Un dels trets d’aquestes epístoles és que van ser escrites amb vista a ser publicades i malgrat que cadascuna va adreçada a un interlocutor diferent semblen tenir un caràcter unidireccional, en el fet que mai veiem la lletra de l’altre interlocutor. Podem intuir-la per com s’adreça Plini en l’inici del text amb un “em preguntes..” o “em demanes consell sobre això…” En aquest sentit m’ha recordat molt la Virginia Woolf a Les tres guinees, tot i que allà l’anglesa adreça una sola carta a un únic interlocutor que li pregunta què haurien de fer els homes per aturar la guerra. I a partir d’aquí desenvolupa tot l’assaig antibel·licista. Plini el jove exposa infinitat de temes a moltes diferents persones en les seves cartes. La mort per suïcidi d’un amic, la recerca de marit per a la filla del germà d’un amic que li demana consell, l’autoreflexió que fa d’ell com a escriptor i com a lector en més d’una ocasió, parla també de coherència entre discurs i acció. Integritat, doncs. I mireu quina plasticitat per descriure el seu discurs ideal, que seria l'ampli i encertat: "si em donessin a escollir, vull aquell discurs semblant a les neus hivernals, això és, espès, freqüent i ampli, i a la fi diví i celeste". Per cert, en l'original llatí, present en aquest llibre, Plini fa citacions textuals en grec, que també coneixia, la majoria referents a la Ilíada d'Homer. Un home molt culte i sensat.

Crec que mai havia anat tan enrere per llegir un autor directament de la seva ploma i puny. Uns dos mil anys aproximadament, quan va tenir lloc l’erupció del Vesuvi, que també hi surt més endavant en aquestes cartes i que tinc ganes de llegir com la descriu, perquè a l’època no eren conscients que allò era un volcà i per aquest motiu va morir tanta gent. Ja en parlaré més endavant. Això que tinc entre mans és una joia editorial, traduïda en català a Berlín l’any 1926 pel Marçal Olivar, una eminència perquè a mi el llatí em semblava dificilíssim quan l’estudiava. Estic molt contenta.

Lletres de Plini el jove, editades per la Fundació Bernat Metge l'any 1927