per què surto a córrer?

Quan acabi l’any portaré uns 1.800 km de camins correguts. 3.600 si compto els dos darrers anys en què no m’ha vençut la mandra ni un sol dia. Surto a córrer una mitjana de cinc quilòmetres diaris cada matí quan encara és fosc. Tinc les soles de les bambes desgastades que renovaré al Nadal i he recuperat el meu pes, després dels set quilos de més que vaig agafar durant la pandèmia. Córrer m’ha ajudat a sortir-ne en èpoques d’angoixes importants, ho vaig descriure molt literàriament a L’administrativa. M’agrada especialment sortir el dia de Nadal al matí i el dia 31 de desembre al vespre. És la meva manera d’acomiadar l’any. També m’encanta obrir els carrers de matinada, i sentir l’olor dels crosants acabats de fer del forn per on passo corrents. Hi ha quatre gats comptats a aquelles hores. Com una fotografia guardo un 24 de desembre que vaig sortir a córrer per Sant Pere de Vilamajor mentre nevava fort farà uns deu anys. Era com si corrés al ritme dels flocs de neu caient en la foscor. Dels dos darrers puc donar fe de la sequera, perquè podria dir que no ha plogut cap matí, i quan ho ha fet ha estat tan poc que he sortit a córrer igualment. Gairebé sempre porto música a les orelles, clàssica, techno, funky, pop, depèn com em llevi, tot i que algun dia també escolto podcasts de literatura o entrevistes de ràdio. És una manera d’aprofitar el temps fent dues coses que m’agraden. El moment estel·lar és quan he acabat la dutxa, no m’hi estic més de cinc minuts. Freda a l’estiu, calenta a l’hivern. Sento que em podria menjar el món. Quan m’he vestit per anar a treballar ja he fet la meva lectura diària també, que és abans de sortir a córrer. Si algú s’ho està preguntant, sí, em llevo extremadament d’hora. Probablement dormiu. Però quan surto per la porta ja ningú em pot treure el millor moment del dia per a mi.