Des de la meva habitació estant veig una casa tipus pairal amb un porxo sota el qual hi ha una taula amb cadires on no hi seu mai ningú. Comptades vegades he vist que surtin a sopar. No entenc com no surten més sovint a prendre la fresca amb aquest jardí tan fantàstic que tenen. Des d'aquí veig tot el jardí i mai hi són. M'imagino converses de pares amb fills al jardí, nets amb avis, germans que es retroben, botifarrades a la primavera. I res. Què estrany, quina pena... Seran a dintre? Deu ser la casa de pagès que abans era envoltada de camps, camps on ara hi ha blocs de pisos com el meu. Se'm fa un nus a l'estómac quan penso així en el passat perquè recordo els meus pares que ja no hi son. Donaria el que fos per tenir-los avui aquí. Papa, mama, on sou? Sou en aquest pati que em porta fins a vosaltres, en l'aire que ara entra a la meva habitació i em toca la cara.
Ara fa setmanes que vaig escriure aquestes línies d'aquí dalt. Les havia oblidades, tot i que la casa segueix intacta aquí a baix, sense ni una ànima, sota un cel negre d'agost. El llum encés al porxo, amb un silenci trencat només pels cotxes que passen per la carretera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada