història de dues fotografies

A la banda de dalt d'esquerra a dreta: els meus nebots Ernest i Ariel, la meva germana Iolanda, jo, al meu davant la meva mare, el meu pare, la meva germana Vanessa i el meu cunyat Pep. Abaix per l'esquerra: el meu ex marit amb la meva neboda Elisenda, la meva germana Susana, el meu cunyat Roberto amb el meu nebot Marcel.

No hi érem tots. Gener del 2006 a Santa Maria del Far, a dalt de la Serralada de les Guilleries. Probablement seria el sis o el set perquè queia en cap de setmana i vàrem anar a celebrar el 73 cumpleanys del meu pare, que ens havia convidat a dinar al restaurant que hi ha al Santuari. Uns mesos enrere havia tingut el seu primer infart i volia celebrar la vida. No ens ho va dir així perquè era dels que directament feia. Quan el va tenir deia que va pensar “mira, als 72, la mateixa edat en què va morir la meva mare. Sempre havia pensat que moriria a la seva mateixa edat”. Però era un home fort i no fumava, això el va salvar. Així mateix ens ho va dir el metge quan ens va cridar per donar-nos el diagnòstic. Després en va tenir dos més, un d’ells el vaig relatar fa anys.

Jo encara no m’havia quedat en estat, tot i que feia temps que ja buscava llavors. Feia dos mesos que ens havíem mudat a Sant Antoni de Vilamajor. Buscàvem aire nou i fresc. Vaig quedar-me aquella mateixa primavera, i abans de Nadal d’aquell mateix any ja havia tingut els bessons prematurament. El somriure de la fotografia semblava pressagiar aquell any de grans canvis a la meva vida.

Amb el meu pare a dalt del Santuari del Far