Ahir a la tarda vaig anar a la platja, a Cabrera de mar i qué bé que vaig estar... una horeta. Vaig fer molts banyitos, gairebé no queda platja, però la sorra que hi ha queda entre roques, roques del passeig i roques en el mar cobertes per molsa d'aigua. Les rampes que abans desembocaven a la platja han quedat tallades en sec per les onades i no pots baixar. Les dutxes han desaparegut i ha quedat un paisatge en un estat gairebé salvatge. La Mediterrània s'ha encarregat de fer la seva feina. I estic segura que si els pocs humans que ara hi anem deixéssim d'anar, aviat s'hi divisarien dofins i tortugues nedant per la costa. És increïble el poder de regeneració de la natura. Els dies passen amb noms que es repeteixen, donem noms al temps passat, ahir, present, avui, i futur, demà. Però l'aire sense noms, el cel sense asfalt, les onades sense escullera segueixen el seu curs sense aturador.
L'aleteig nerviós dels falciots sota el cel
La gavina intrèpida amb un tros de mar
Els coloms ganduls sobre les teulades
Les hores repicant en punt a les set
I un tros de sol sobre el rellotge del campanar.
El cacareig del gall com a banda sonora
Els pardals que piolen als nius
Canten les mallerengues al desmai
Abans que els raigs impactin al terra
És el despertar dels ocells
Donant el tret de sortida a la vila
Arrencant el silenci de la matinada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada