apol·lo i dafne

La darrera vegada que vaig veure llorers va ser fa un mes pujant a l'ermita de Sant Elies. I agafant un corriol per fer drecera, ens vam endinsar entre uns espessos arbustos i llorers, molts llorers. Em va sobtar trobar-me'ls allà dalt i en estat tan salvatge. 

Segons la mitologia grega, un dia el Déu Apol·lo va riure's d'Eros perquè deia que ell disparava molt millor les fletxes que el Déu de l'atracció sexual. Eros, presentat com un arquer amb ales d'aparença angelical, es va emprenyar per l'arrogància d'Apol·lo i va apuntar-lo amb la seva fletxa ferint-lo d'amor. Però la jugada consistia en fotre'l del tot. I sense solta ni volta li va tocar el rebre a una nimfa dels arbres que hi havia per allà, la Dafne, i amb una altra fletxa la va ferir de rebuig amorós. Quan Apol·lo va veure la càndida Dafne no va poder-se estar i la va perseguir i perseguir fins a l'extenuació de la nimfa, que davant la seva desesperació va demanar ajuda al seu pare, el riu Llador i la seva mare Gea, la deessa Terra, que van decidir transformar la seva filla en un llorer. I així és com relata el poeta romà Ovidi la transformació a la seva Metamorfosi: 

Quan Apol·lo va enxampar la Dafne, aquesta iniciava la transformació: el cos es va cobrir amb una dura escorça, els seus peus van ser arrels que es clavaven al terra i els seus cabells es van omplir de fulles. Apol·lo va abraçar l'arbre i es va posar a plorar. I va dir: "com no pots ser la meva dona, seràs el meu arbre predilecte i les teves fulles, sempre verdes, coronaran els caps de les persones com a símbol de victòria."

 

Apol·lo i Dafne de Bernini (1622)