lassagna

Avui m'he sentit una mica Sofia Loren, per allò que li agrada tant la pasta, i m'he disposat a fer una lassagna per sopar. Fa mesos que el Llibert em demana que la faci jo: "mama, a veure si un dia la fas tu la lassagna, però una lassagna de debò, eh?". Com si no cuinés prou, fa dies que m'ho està recordant. De tant en quant -molt de tant en quant-  compro una d'aquestes que venen a l'aparador de frescos del súper. És de les poques coses que compro pre-cuinada. Sempre hi ha un primer dia per a tot. PER A TOT, per moltes preguntes que ens fem prèviament. Avui li ha tocat el torn a la meva lassagna. Després d'un any m'he posat la samarreta que un dia vaig comprar a la Mango per un euro - sí, un euro- i el pantaló en cotó blau marí del Zara per anar fins a Can Ponassa expressament a comprar la carn. 350 grams de carn picada de vedella; 350 grams de porc també picada i un paté a les fines herbes que fan a la carnisseria del poble. Ho he comprat a ull, amb la mesura al cap i les planxes de la pasta de lassagna les he agafat al DIA que hi ha al mateix edifici de la carnisseria. En total vint-i-vuit làmines que he posat a bullir tres minuts (això deia a l'envoltori) amb força aigua i sal. En una altra cassola oli d'oliva al fons, una ceba i mitja de Figueres tallada en juliana sofregint, i cinc minuts després hi he afegit la carn picada de vedella i porc, el paté sencer i un pot de tomàquet fregit estil casolà que compro al súper. Sal, pebre molguda al moment i un quart d'hora a foc mig.

"Mama, és necessari que et posis música italiana per cuinar lassagna?". Hi tenia el Volare del Domenico Modugno. Em transporta a Nàpols, al transvesuvià amb què vam envoltar el Vesuvi per arribar a Pompeia i Herculà. Ni rastre de la lava aparentment. Però aquell home amb l'acordió al tren tocant el Volare i les runes gairebé intactes de la ciutat romana van ser un viatge en el temps. Dos mil anys d'història en quaranta minuts de trajecte.

Planxes de pasta, carn amb el sofregit, planxes de pasta, carn amb el sofregit, planxes de pasta i finalment una capa de bechamel que he fet ben cremosa amb una base d'oli d'oliva en una paella gran, uns cinquanta grams de farina de blat, sal, un polsim de nou moscada Carmencita i tres quarts de litre de llet desnatada. Tot ho he anat remenant molt a poc a poc, primer l'oli amb la farina, i quan això ha format la massa, una mica  de sal, la nou moscada i la llet que he anat afegint lentament sense deixar de remenar. Al damunt de tot molt formatge ratllat estil Emental i trossos de mantega repartits perquè en gratinar-ho al forn (a 200ºC uns vint minuts) quedi ben daurat i amorós.

I que n'és de guapa la Sofia Loren.