la màquina i el certificat

Mai he escrit sobre aquella màquina d’escriure. No recordo la marca, principalment perquè no m’hi vaig fixar i perquè la usava molt de tant en tant, un parell o tres cops l’any, cada vegada que havia d’emetre un certificat d’origen d’una entretela que exportàvem a la filial de Buenos Aires. També a la d’Istambul algun cop. Era un mastodont de màquina que al principi estava guardada al despatx de la secretària de direcció i més tard se la van endur cap al departament de comptabilitat. Quan la tenia l’Ana Maria, la secretària del meu director, només la feia servir jo. Això era durant uns quinze minuts uns dos o tres cops l’any, com he dit. El paper el requeria la duana argentina per certificar l’origen europeu de la mercaderia, i en conseqüència cobrar els aranzels corresponents quan arribava el material allà. Però volia parlar de la maquinota que pesava com un mort, malgrat estar sobre una tauleta amb rodes que havia de posar a l’altre costat de la taula de la secretària perquè era allà on hi tenia un endoll per poder endollar-la. El paper en qüestió era d’aquests triples, en què tot el que imprimeixes o escrius sobre la primera pàgina queda imprès per l’efecte de la calca sobre les altres dues fulles: una de groga i l’altra rosa. El fet és que el paperet el dispensa la Cambra de Comerç i costava uns 40 euros, més el transport del missatger que avisava perquè me l’anés a buscar. Més els 150 euros que cobrava el consolat d’Argentina per validar-lo (que és un segell de la secretària de torn). Normalment els comprava de deu en deu. Cada vegada que seia davant de la màquina pensava en els quaranta euros, no perquè els pagués jo, però em dolia que per un petit error de mecanografia el paper acabés anant a les escombraries (m’havia passat). I anava lenta, lenta, lletra a lletra, per omplir cada casella amb el nom del proveïdor, l’adreça, el destinatari, el vaixell, el port d’embarcament, la descripció del material, composició, l’origen de la fabricació, etc, etc.

Cada cop que em veia allà asseguda pensava: “quan s’acabarà això d’aquest sistema tan rudimentari?” Al poc temps algú em va sentir i la màquina se la van endur a comptabilitat, no sé exactament per a què. I a mi em van instal·lar una impresora petita que van posar al moble del darrere de la meva taula. La faig servir molt poc, un parell de cops l’any. I malgrat que el paper segueix sent el mateix (blanc, groc i rosa i costa 40 euros), puc escriure amb tranquil·litat l’origen de les mercaderies sobre una plantilla de Word, i esborrar i tornar a picar sense por. Tot i que ara la filial argentina l’han tancat i Turquia fa molt que no ens demana, així que allà tinc els ditxosos paperets, a dins d’una funda de plàstic en el segon calaix del meu escriptori.