Dissabte a mig matí vaig entrar a l'habitació del meu fill Llibert per ventilar-la i treure la pols. Havia arribat a quarts d'una de sopar amb els amics de la universitat. Sobre el seu escriptori uns plànols d'algun treball i de sobte un tros d'un panot de Barcelona. Un dia em va venir amb una totxana. Els panots me'ls va explicar una vegada mentre baixàvem per la Diagonal caminant. No recordo quantes formes em va dir que hi havia.
- Què és això?
- Un panot! - em diu content - me l'he trobat tirat en un escocell de Rambla Catalunya. Un panot amb el morter i tot enganxat.
Me l'imaginava tornant amb el tren i amb el tros d'acera sota el braç. Callem, el mirem i diem: "a saber de quan és aquest!". Dels 20, dels 50, dels 70?
- Pesa molt. Doncs no sé on el podem posar - li dic en agafar-lo.
Vaig netejar-lo sota el raig de la dutxa ben fort amb un fregall i mentre ho feia em fa avinent que la catifa antilliscant de la banyera també té el mateix dibuix del panot. Jo no m'hi havia fixat fins llavors.
Avui a la tarda entrant per la porta de casa em diu que vol llegir un llibre. S'acosta a la prestatgeria i em pregunta pels de la Montserrat Roig. S'interessa pel Temps de les cireres i em pregunta de què va però que no li faci espòiler. El panot el vaig deixar eixugant-se al balcó i el torno a posar sobre el seu escriptori. El dibuix de la flor el va dissenyar el Josep Puig i Cadafalch fa 120 anys i és el més estés per la ciutat de Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada