la moràvia, una novel·la del julià guillamon

Julià Guillamon (Barcelona, 1962)

Com la Doris Lessing que en una novel·la va imaginar per als seus pares la vida que haurien volgut tenir, a La Moràvia el Julià Guillamon imagina com hauria estat la del seu alter ego si hagués esdevingut encarregat d'una fàbrica, un rol que mai va voler assumir el seu pare com a treballador:

"Potser el fill se'n sortirà. Li apujaran el sou, li donaran feina bona, els que manen l'apreciaran i hi voldran parlar. Es traurà el carnet i muntarà negoci pel seu compte. O arribarà a enginyer, i un cotxe extraordinari es materialitzarà al despatx, un Dodge Dart amb sostre de vinil. Des de llavors tots els companys de feina li diran Barreiros."

En el fons, imagina el camí que podria haver seguit el pare.

Amb La Moràvia a Vilassar de mar

Aquesta novel·la és el germen d’on sorgiran posteriorment els seus llibres El barri de la plata, El rellotge verd i El tren de la bruixa. Si una cosa m’emociona especialment com a lectora és identificar molts personatges i situacions al llarg de l’obra d’un autor. Amb Guillamon m’ha passat el mateix que em va passar llegint Bukowski o Fante, i no és que es repeteixi, és que és el que dóna sentit a la literatura d’aquell escriptor. És com un trencaclosques que encaixa i es fa coherent, encara que les formes narratives d'un llibre a l'altre siguin diferents. A La Moràvia m’he trobat amb una veu poètica, feta a cops de frases curtes i d’imatges com si es tractés d’un film avantguardista, però amb elements -objectes- ben palpables i reals. 

Ens parla de la transformació del barri del Poblenou que he pogut identificar; de l'inici de l'especulació. Ens descriu els treballadors a les fàbriques des de dins, com una pintura del Diego Rivera. És la desaparició d'un món industrial, obrer, i l'entrada d'un nou més modern, "cosmopolita", viscut en directe. Fa gràcia com recicla tot de trastos vells, potser com una manera de conservar alguna cosa d'aquell món que desapareixia davant seu.

Pintura del mexicà Diego Rivera a l'Institut de les arts de Detroit (USA)

Hi ha una frase de Barreiros, l’alter ego de Guillamon, que és molt premonitòria: "Arribarà un dia -comentava als obrers que no l'entenien- que no quedaran tallers a l'interior de la ciutat, que només s'hi construiran cases".

Com l’autor en El rellotge verd, aquí Barreiros entra en un bar que havia menyspreat i que, en canvi, després esdevindria un dels seus preferits. Hi passa hores i es comença a relacionar amb la gent dels bars. El bar com a refugi...

Cap a la meitat de la història fa una crítica de la literatura actual (any 2011 llavors). De l'ensopiment de les novel·les que hi ha, del previsible, la buidor i la pesadesa. També parla dels lectors que es conformen amb històries banals. Per què no pot un text tècnic ser literatura? Troba literatura en els textos tècnics. M’ha alegrat que faci una defensa d'un tipus d'escriptor no professional, que decideix viure per sobre dels cànons literaris. De fet, al final del llibre confessa una certa enveja per aquells avantpassats seus que havien treballat en aquell món que ell ara descrivia.

La literatura de Guillamon és impregnada del món industrial del seu pare. Dels objectes que hi havia a l'hostal de la seva mare. Dels que portava el seu avi, cambrer a l'aeroport, al pis de Gràcia. No ho podria descriure tot amb tanta plasticitat, sinó. Ens trobem un Barreiros obsedit pel món industrial, que es passeja per les naus de la zona Franca, fins al punt que mimetitza els gestos del ritual d'un obrer: el cansament extrem al final de la jornada, molt content els diumenges al matí, avorrit les tardes de festius...

Evoca la seva joventut a través dels primers amors i apareixen imatges d'El barri de la plata. La mare que treballa a l'hotel i que és la meva debilitat en la literatura d’aquest autor perquè m'arriba molt. El pare, obrer, que hi puja cada setmana. Les noies de l'hotel -i em retorna aquí el seu Rellotge verd-. Arbúcies, encara que aquí no ho diu. Barreiros és a l'inici d'una relació, estima la noia, queden i fan l'amor com si fos de manera furtiva. Veus les imatges als anys 80. La ciutat. Uns joves a l'època que bé podrien ser uns joves ara.

En els darrers capítols fa un flashback cap a la seva infantesa. Com quan diuen que veiem la vida abans de morir, com una pel·lícula a tota velocitat cap enrere. I hi surt el pare com un element important d'aquest passat. És la part central del seu llibre El barri de la plata. La mare amb el fill que va fins a la fàbrica del pare a cobrar la setmanada. El pare que plega i va a l'atur. Les parets de la casa amb filtracions quan plou. Les tietes paternes que l'atipen amb botifarrons, mones i higas albardás. I segueix amb un reguitzell d'imatges per aquest trajecte vital de la seva infantesa al Poblenou.

Es fusiona un Barreiros escriptor, que recopila fotografies i documentació, amb aquell treballador de les fàbriques, i és aquí on pren relleu la figura paterna. El Poblenou natal es fa palès en el present del protagonista des del passat oblidat. M'agrada la imatge que fa servir en un passatge sobre el cementiri del barri:

"Aquesta tarda tots els cargols són de pas de rosca universal, tots els vidres són de seguretat, tots els carrers duen als Quatre Cantons i tots els morts són a sota el monument de la febre groga."

Monument de la febre groga al cementiri del Poblenou
erigit en memòria dels milers de morts barcelonins per l'epidèmia 
l'any 1821, que va arribar de Cuba