escrits sobre música d'un literat melòman: la introducció (per joaquim iborra)

En el retrat que Joaquim Iborra fa del seu pare Josep Iborra a la introducció dels Escrits sobre música d'un literat melòman , diu que aquest escoltava música en solitari, cosa que potenciava l'efecte que la melodia tenia en ell. Ho feia a la saleta, el seu estudi privat, de la mateixa manera que ho feia amb la lectura. Música i literatura van ser part intrínseca de la vida de l'intel·lectual de Benissa. Explica que de més jove freqüentava audicions privades en les tertúlies que feia amb els seus amics, en què conversaven i parlaven també de música. Després va anar combinant l'audició en solitari amb l'assistència regular a concerts, perquè considerava que s'havia de mantenir una vida musical col·lectiva. Tot i que, amb l'edat, cada vegada es va inclinar més per gaudir de la música en solitari.

Josep Iborra (reclinat) en una tertúlia amb els seus amics
Vicent Ventura i Josep García Richart (anys 50)

Conta l'arquitecte Joaquim Iborra records personals com quan el seu pare el va portar a veure el Tete Montoliu o vivències entranyables de les seves estades estiuenques a Navaixes. Com arribaven de menuts amb els seus germans i corrien per tota la casa despreocupats; com l'avi escombrava el pati en arribar; com Josep Iborra s'ocupava de seguida d'instal·lar l'aparell de ràdio per poder escoltar música clàssica a RNE i com la seva mare feia tota la resta.

Fins i tot al voltant d'un concert va ser com es van assabentar del cop d'Estat fallit del 23 de febrer del 1981. Eren a la Societat Filharmònica escoltant cantates de Bach. Joaquim Iborra tenia només 16 anys. Amb aquest bagatge no m'estranya que els fills d'Iborra hagin sortit tots grans amants de la música com el pare!

La manera de relatar del Joaquim Iborra (València, 1964) és clara, diàfana i directa.

Hi ha un passatge preciós, emotiu, en què descriu com li agrada al seu pare La passió segons Sant Mateu de Bach:

<<El meu pare tenia una especial predilecció per aquest passatge, particularment per l'ària Erbarme dich, mein Gott. De vegades, mentre l'escoltàvem, ell dibuixava en l'aire, amb un dit vacil·lant, la línia melòdica del violí, incansablement impulsada cap amunt en una inacabable i desconsolada oració. Tant li agradava, que els seus amics traduïen el primer vers així: "Senyor, tingues pietat d'Iborra". Quantes vegades hauré escoltat la Passió segons Sant Mateu?, es preguntava. També ara m'ho pregunte jo, quan cada any torne a escoltar aquesta obra colossal, ja sense ell.>>

El que m'agrada més és com el Joaquim ens mostra el seu pare en el seu vessant domèstic, una visió privilegiada i emotiva, propera, que ens acosta encara més a la figura del Josep Iborra melòman.

També fa moltes i bones consideracions personals sobre la música, perquè ell mateix -Joaquim Iborra- és un melòman. Diu en un fragment que "l'intèrpret és un creador, com el compositor. Sense ell, l'obra no ens arriba -no ens arriba bé." A propòsit d'això he recordat una entrevista que van fer a la Montserrat Caballé poc abans de morir en què deia el respecte que suposava per a ella tenir una partitura al davant de grans compositors del XVIII o del XIX, perquè interpretar-la volia dir adaptar-la sense perdre l'essència del creador.

Vull acabar referint-me al paral·lelisme que Iborra fill fa de la música versus la literatura. Agafa de manera brillant temes que el seu pare havia tractat en la seva obra literària per copsar com hauria de ser la música clàssica que ens arriba avui. En Josep Iborra -diu- parlava de la importància de la intel·ligibilitat en la traducció d'una obra literària, és a dir, que s'entengués en el llenguatge contemporani dels seus lectors. En Joaquim Iborra pren aquesta idea per dir-nos que una peça musical ha de ser interpretada de manera que sigui entesa en els nostres dies, si no -afegeix- "és lletra morta".

"Un dia, li vam demanar un lema per a un exlibris. Sense dubtar-ho, va proposar el <<Tolle et lege>> de les Confessions (de Sant Agustí). Per a ell fou un veritable lema de la seua vida: pren i llegeix." Joaquim Iborra, pàg.63 d'Escrits sobre música d'un literat melòman (Ed. Lletra impresa).

Precisament amb aquest lema <<Tolle et lege>> comença Els còmplices el seu germà Enric. Com se sol dir: de pares músics, fills balladors. 

Joaquim Iborra és arquitecte i ha combinat la seva activitat professional en edificació i urbanisme amb la docència en la Universitat Politècnica de València com a professor de càlcul d'estructures. Escriu al diari La veu del País Valencià. 

Josep Iborra va ser un intel·lectual i escriptor valencià, llicenciat en Dret i Filosofia i lletres. Doctorat en Filologia Romànica amb una tesi sobre Joan Fuster, de qui  va ser molt amic. Té un llarg currículum: va ser catedràtic d'institut, director adjunt de l'Institut de Ciències de l'Educació i membre de normalització lingüística de la Universitat de València. Va fer crítica literària a revistes com Serra d'Or, El temps, Caràcters, Revista de Catalunya, etc). Alguns dels seus llibres publicats són aquests: Paràboles i Prou (1995), Fuster portàtil (1982), La trinxera literària (1995), Confluències (1995), Inflexions (2005), Breviari d'un Bizantí (2007).  Després de la seva mort van publicar Humanisme i nacionalisme en l'obra de Joan Fuster (2012), Fuster, una declinació personal (2014) i L'estupor (2018). Actualment i des del 2021, la institució Alfons el Magnànim està publicant tota la seva obra literària, de moment han publicat els següents volums: Una literatura possible (2021), Diari 1965-1977 (2022) i El vici de la introspecció (2024).